Tot recordant vells escrits d’altres autors, em porten a recórrer la vida i obra d’un pensador cristià del segle XX, un d’aquells que sí que fan història del pensament; tal seria el cas del francès Emmanuel Mounier (1905-1950). És un filòsof amb totes les lletres. Una persona de fortes conviccions catòliques, precursor d’una idea: el personalisme. Va estudiar a Grenoble i després a la Sorbona. Gran coneixedor de l’obra de Charles Péguy (1873-1914), poeta i assagista, ideòleg del socialisme i el nacionalisme, que es convertí al catolicisme, i que de ben segur va influenciar amb les seves obres la persona de Mounier.

Unes notes preliminars sobre el nostre personatge ens situaran sobre el que volem dir quan parlem del seu catolicisme. Aquest es manifesta amb una clara idea de renovar-lo, és a dir, de trencar o fugir dels formalismes estàtics d’una manera de fer burgesa que s’havia posicionat, tant de la cultura com de la societat del seu temps. La seva vida d’escriptor i tota la seva obra va encaminada en aquesta direcció. La revista Esprit, fruit del seu treball, es creà al seu voltant com a moviment crític, i que fou conseqüència de l’expressió més significativa del catolicisme actiu, renovador i contemporani del nostre pensador.

El personalisme de Mounier no fou un instrument polític, sinó una manera de veure els problemes humans, analitzar-los, i de despertar a l’home l’interès, no de defensar-se, però sí de pensar, tant per crear com per formular idees, com a base de tot pensament i diàleg. Factor essencial de la nostra vida, per desenvolupar l’intel·lecte i la bona convivència. Mounier proposava, entre altres idees, una societat comunitària, on una democràcia organitzada i total substituiria una democràcia simplement política i colonialista. 

Ell estava convençut, en l’època que va viure, de la segona guerra mundial, que la lluita contra el feixisme es podria guanyar sobre la base i la col·laboració entre dues forces: cristianisme i socialisme. De fet l’Europa que coneixem va néixer acabada la segona guerra mundial, com a projecte de pau, que enterrava el totalitarisme nazi, gràcies al gran pacte entre: la democràcia cristiana i la socialdemocràcia.

Mounier ja reclamava una religió per a l’home modern, esclafat sota el pes de les ideologies manipulades pels interessos, una idea ben entesa que alliberés l’home. El nostre pensador esdevingué profeta en el seu temps, i com diria algú: “Fou l’encarnació de l’esperança cristiana.”