“En Pere Gallerí” és una cançó popular catalana que ens va arribar a casa, quan encara érem infants, a través d’una cosina més gran; fou un referent per saber que hi havia vida més enllà de les nostres muntanyes, de la Catalunya Vella (Osona). Perquè l’escolarització imposada per una dictadura fèrria ens feia ignorants de la nostra pròpia realitat catalana.

Un parent pastisser ens feu conèixer el “rifacli”, galeta en forma triangular de la gama de les neules; ens assabentàrem així de Montblanc, l’Espluga de Francolí, Poblet... en definitiva, indrets significats de la comarca de la Conca de Barberà.

Un altre fet de caràcter més èpic pels somnis de la mainada, ens captivava la idea que Montblanc era una ciutat emmurallada. No és estrany que les pel·lícules d’espases i cavalls ens portaven de corcoll. I, ostres!, saber que teníem un clos de muralles, al Principat, quan la majoria de castells havien estat esbombats i amb prou feines en quedaven dempeus, era tota una admiració cap a Montblanc, on una llegenda de sant Jordi s’hi fornia, i això acabava d’arrodonir el nostre imaginari.

Ja en plena adolescència seguia l’entusiasme cap a la capital de la Conca, però és que la cançó d’“En Pere Gallerí” havia fet estralls en les nostres ments, en la descoberta d’un territori. Fou quan algú, que tenia parents a la comarca de les Garrigues, per proximitat, em feu arribar a Montblanc, i no recordo amb quin mitjà de transport. El cas és que la il·lusió s’havia fet realitat. Llavors sí que penetràrem de ple en el cor de la història d’aquesta vila medieval, més important de Catalunya, posada dins la ruta del Cister. Fou, aleshores, que prenguérem vertadera consciència de la seva preeminència.

Conjunt monumental i artístic, amb el títol de Vila Ducal des del s. XIV, s’hi celebraren corts catalanes diverses vegades. L’escut de Montblanc és un dels més antics de Catalunya... I un reguitzell valuós de fills il·lustres coronant la seva cultura, tant en el gènere literari com en les arts plàstiques... Esdevenia la culminació d’una recerca.

El dia 20 de febrer de 1977, en plena Transició Democràtica, férem cap altra vegada a Montblanc, com a membre aleshores del Partit Carlí, que feu un míting a la ciutat, al teatre principal, avui tancat. Després i amb els anys ja fou un desencadenant d’anades i vingudes per aquestes terres, a nivell personal, o professional escolar. Amb la total descoberta del terreny, tant per la riquesa humana com la bellesa espiritual.

Amb dates més properes, concretament el 16 de novembre de 2008, Montblanc acomiadava les monges clarisses del santuari de la Mare de Déu de la Serra, que anaven a viure al monestir de les Clarisses de Reus. El món encara és petit, ja que un fet primordial, per a mi, s’afegia a aquest comiat, perquè qui acollia tan venerables dones seria l’abadessa del monestir aleshores: Maria Teresa Pujalt i Mata, filla del meu poble de Centelles (Osona).