Pintar a l’estiu suposa tenir assegurat un bon assecatge. Un servidor, d’aquest tema en pot parlar allargament, per experiència viscuda, per haver treballat en la professió de pintor durant 14 anys. Això, em va permetre que em pogués pagar els estudis universitaris, en un època on els diners a casa no hi eren sobrers.

El record em porta a les primícies dels temps durs de la pintura, on els materials no tenien res a veure amb els actuals. Per dir, que encara vaig conèixer l’aplicació de la calç a les parets, amb armaris inclosos, o bé a sostres de bigues i llates... L’haver de treballar sempre a fora en ple hivern. Aleshores se’ns permetien pintar les baranes de jardins o balcons per no refredar l’interior.

La pintura a la cola, que es remenava amb la mà, consistia a barrejar-la amb el guix de pintor. La cola era una pasta gomosa espessa. Després amb l’aigua s’anava aclarint en la mesura que convenia. Aquest material no es podia rentar. 

Les terres de color eren el mitjà per obtenir la coloració escaient: ocre, mangre, groc verd, negre, vermell..., solien ser els ingredients per a la pintura a la cola. Ja que per als olis hi havia pigments més fins: fum d’estampa, verd de zenc...

Oli de llinosa, aiguarràs, secant i “blanc nevin”, amb ells aconseguíem fer la preparació per poder esmaltar després. La cuina i el bany eren els més esmaltats entre altres.

La ninyola era un cordill en polsinat d’ocre que servia per marcar les ratlles. Això feia que es distingís la separació precisa de la pintura d’un color de la paret amb la del sostre, o bé per senyalar el sòcol. La rasqueta per rascar, fet que ens en fèiem un fart; tan sols tapats amb un mocador a la boca i un al cap amb quatre nusos, per evitar la pols... Una cosa curiosa en la utilització del pinzell petit, amb feines minucioses; cap al bon temps, s’acostumava a cantar per facilitar millor el resultat. I creieu-me, hi havia bons cantadors que refilaven d’allò més bé.

Bastides, les de pintor eren de “nyigui i nyogui”. Dues escales de tisores i un tauló que se solia torçar. Hi havia qui feia broma: “Pintor, agafa’t fort a la brotxa que et trec l’escala.” Les de paleta eren més altes, i amb  taulons malgirbats i res per agafar-se. Diria que ens vam avançar el Cirque du Soleil.

Es treballava molt, i amb algunes dificultats. Hi havia feina, també al dissabte tot el dia, però pocs diners. Enfront de tant treball, hom estudiava de nits, i el diumenge el santificava amb una mica de repòs. Tot plegat d’allò de fer més hores que un rellotge pel resultat de trobar una joventut esforçada.