Llibres antics, receptes de sempre
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Les cases o llars van en funció de cada raça i per cada poble, segons J. Gibert, autor del llibre La masia catalana. Origen esplendor i decadència (Editorial Millà, 1985). Un llibre de fa alguns dies, a què encara ens podem referir. Posa de relleu la importància de les condicions climàtiques en la vida de l’home i aquest amb relació a la construcció de les cases.
Per ser l’explotació agrària base de la subsistència humana en èpoques passades arribant als nostres dies, uns perfils de construccions que funcionaren segons les normatives motivades per les necessitats: clima i producció. Si bé Catalunya, limitada entre la serra de l’Albera, al nord, el massís del Garraf, al sud, i Montserrat i les serres que separen la conca del Llobregat de les de l’Anoia i de Segre, a l’oest. Correspon al territori al qual sembla limitar-se al començament del segle XIII el nom de Catalunya. Més endavant es qualificaria com la Catalunya Vella, a diferència de la Nova.
Les masies que trobem en aquesta zona primerenca catalana són moltes de l’edat mitjana. Moltes derivarien amb el temps el seu perfil constructiu en funció de la seva producció. Així, trobem, segons funció econòmica, ja en etapes posteriors del XVIII i XIX, que hi hauria diferents tipus de masies: cerealistes, ramaderes, vitícoles, hortícoles, o bé senyorials. (Geografia de Catalunya, Editorial Aedos, 1958-1968. Sabarís i altres autors ).
Una altra visió seria la de Gibert, que fa quatre tipus bàsics de masia: alta muntanya teulada tancada...; mitja muntanya teulada menys tancada...; terra plana,teulada més oberta...; i costa menys teulada i més terrats... Altres aspectes de les construccions, i ja del XV cap endavant, seria les obertures; més fred menys obertures, més calor més obertures. Tot i que el cas de les obertures també aniria relacionada amb la seguretat. Menys mal estar, més obertures, sobretot a la part alta de l’edifici. L’exemple seria la de finals del XVIII i XIX, l’existència de balconades i porxos.
Llegim de Sebastià Sorribes (Joan Roig, pagès del s.X. El naixement d’un poble. Editorial Graó, Barcelona 1985): “La major part de la gent vivia al camp i a la muntanya fent de pagesos i menant una vida dura de debò. Aquells homes i dones vivien en cabanes fetes de fang i branques.”
Tot plegat una petita mostra d’autors i especialistes inquiets, de com es concebia l’habitatge en temps passats, que no foren de la primera volada, però que nodriren amb els seus estudis el nostre fons cultural històric.
Per ser l’explotació agrària base de la subsistència humana en èpoques passades arribant als nostres dies, uns perfils de construccions que funcionaren segons les normatives motivades per les necessitats: clima i producció. Si bé Catalunya, limitada entre la serra de l’Albera, al nord, el massís del Garraf, al sud, i Montserrat i les serres que separen la conca del Llobregat de les de l’Anoia i de Segre, a l’oest. Correspon al territori al qual sembla limitar-se al començament del segle XIII el nom de Catalunya. Més endavant es qualificaria com la Catalunya Vella, a diferència de la Nova.
Les masies que trobem en aquesta zona primerenca catalana són moltes de l’edat mitjana. Moltes derivarien amb el temps el seu perfil constructiu en funció de la seva producció. Així, trobem, segons funció econòmica, ja en etapes posteriors del XVIII i XIX, que hi hauria diferents tipus de masies: cerealistes, ramaderes, vitícoles, hortícoles, o bé senyorials. (Geografia de Catalunya, Editorial Aedos, 1958-1968. Sabarís i altres autors ).
Una altra visió seria la de Gibert, que fa quatre tipus bàsics de masia: alta muntanya teulada tancada...; mitja muntanya teulada menys tancada...; terra plana,teulada més oberta...; i costa menys teulada i més terrats... Altres aspectes de les construccions, i ja del XV cap endavant, seria les obertures; més fred menys obertures, més calor més obertures. Tot i que el cas de les obertures també aniria relacionada amb la seguretat. Menys mal estar, més obertures, sobretot a la part alta de l’edifici. L’exemple seria la de finals del XVIII i XIX, l’existència de balconades i porxos.
Llegim de Sebastià Sorribes (Joan Roig, pagès del s.X. El naixement d’un poble. Editorial Graó, Barcelona 1985): “La major part de la gent vivia al camp i a la muntanya fent de pagesos i menant una vida dura de debò. Aquells homes i dones vivien en cabanes fetes de fang i branques.”
Tot plegat una petita mostra d’autors i especialistes inquiets, de com es concebia l’habitatge en temps passats, que no foren de la primera volada, però que nodriren amb els seus estudis el nostre fons cultural històric.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres