Poblet i els herois desconeguts
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Amb motiu del 25è aniversari de la creació de l’Associació Cultural Baixa Segarra de Santa Coloma de Queralt s’han programat un seguit d’activitats per dur a terme durant aquest any. La primera va ser una visita col·lectiva a Poblet, intensa i àmplia en tots els aspectes, tant per la història que conserva com per allò que representa en la societat actual.
A la tarda ens va acollir el també colomí fra Lluís Solà, al qual vàrem sotmetre a una pluja de preguntes, d’ordre ben divers, que ell ens va anar aclarint amb el seu posat tranquil i ordenat. L’Associació Cultural havia publicat el 2007 el llibre El meu nom, que és el vostre, que recull la personalitat, l’actuació i el judici sumaríssim que va portar a l’afusellament del seu avi Lluís Solà Padró el 1939.
En preguntar a fra Lluís què havia experimentat en saber que el Parlament de Catalunya havia anul·lat la validesa de tots aquells processos sumaríssims, ell va dir que no l’havia afectat especialment, perquè la figura del seu avi havia estat ja reivindicada, però que ho veia bàsicament com un acte de justícia i de sobirania. El Parlament de Catalunya, per unanimitat —això cal remarcar-ho—, va fer allò que havia d’haver ja fa molts anys l’estat espanyol, que tampoc mai no ha volgut condemnar el règim de Franco.
Si faig referència a aquest fet és perquè l’avi Lluís Solà mai va voler dir qui l’havia denunciat per no crear enemistats entre famílies del mateix poble. Les seves cartes són un reguitzell de crides al perdó i a la pau, a més, lògicament, de reiterar la seva innocència: “Una sola cosa desitjo —escriu—, i és que algun dia es posi de manifest la veritat perquè quedi reivindicat el meu nom, que és el vostre.”
L’actitud de l’avi Solà em va portar a la memòria un altre personatge, també poc conegut i d’una grandesa d’esperit impressionant, reivindicat també aquests dies amb motiu del centenari del seu naixement. Es tracta de mossèn Ramon Muntanyola i Llorach, nascut a l’Espluga de Francolí i mort a Salou als 56 anys. Durant la guerra li mataren el pare, un germà i un oncle. Quan l’assassí va tornar a Catalunya el 1947 va ser detingut. El jutge va cridar el mossèn com a testimoni i també des de l’arquebisbat el pressionaren perquè hi assistís. La seva resposta va ser: “La llei de Crist m’obliga a perdonar. No hi acudiré.” La seva actitud en favor de Catalunya li va comportar un càstig eclesiàstic de nou anys de privació de l’exercici pastoral en un poble i obligat a residir com a capellà a la casa d’exercicis espirituals de la Selva del Camp. Això, però, no va impedir una producció literària que, per sort, avui s’intenta recuperar. Va ser el gran reivindicador del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, de qui escriu una apassionada biografia i a la seva mort li dedica el poema El cardenal proscrit.
Són aquests personatges sovint desconeguts els que han format la trama que sosté el bell teixit de la nostra terra. Els mateixos que avui ho donarien tot —i tot és TOT— per la llibertat de Catalunya.
A la tarda ens va acollir el també colomí fra Lluís Solà, al qual vàrem sotmetre a una pluja de preguntes, d’ordre ben divers, que ell ens va anar aclarint amb el seu posat tranquil i ordenat. L’Associació Cultural havia publicat el 2007 el llibre El meu nom, que és el vostre, que recull la personalitat, l’actuació i el judici sumaríssim que va portar a l’afusellament del seu avi Lluís Solà Padró el 1939.
En preguntar a fra Lluís què havia experimentat en saber que el Parlament de Catalunya havia anul·lat la validesa de tots aquells processos sumaríssims, ell va dir que no l’havia afectat especialment, perquè la figura del seu avi havia estat ja reivindicada, però que ho veia bàsicament com un acte de justícia i de sobirania. El Parlament de Catalunya, per unanimitat —això cal remarcar-ho—, va fer allò que havia d’haver ja fa molts anys l’estat espanyol, que tampoc mai no ha volgut condemnar el règim de Franco.
Si faig referència a aquest fet és perquè l’avi Lluís Solà mai va voler dir qui l’havia denunciat per no crear enemistats entre famílies del mateix poble. Les seves cartes són un reguitzell de crides al perdó i a la pau, a més, lògicament, de reiterar la seva innocència: “Una sola cosa desitjo —escriu—, i és que algun dia es posi de manifest la veritat perquè quedi reivindicat el meu nom, que és el vostre.”
L’actitud de l’avi Solà em va portar a la memòria un altre personatge, també poc conegut i d’una grandesa d’esperit impressionant, reivindicat també aquests dies amb motiu del centenari del seu naixement. Es tracta de mossèn Ramon Muntanyola i Llorach, nascut a l’Espluga de Francolí i mort a Salou als 56 anys. Durant la guerra li mataren el pare, un germà i un oncle. Quan l’assassí va tornar a Catalunya el 1947 va ser detingut. El jutge va cridar el mossèn com a testimoni i també des de l’arquebisbat el pressionaren perquè hi assistís. La seva resposta va ser: “La llei de Crist m’obliga a perdonar. No hi acudiré.” La seva actitud en favor de Catalunya li va comportar un càstig eclesiàstic de nou anys de privació de l’exercici pastoral en un poble i obligat a residir com a capellà a la casa d’exercicis espirituals de la Selva del Camp. Això, però, no va impedir una producció literària que, per sort, avui s’intenta recuperar. Va ser el gran reivindicador del cardenal Vidal i Barraquer, mort a l’exili el 1943, de qui escriu una apassionada biografia i a la seva mort li dedica el poema El cardenal proscrit.
Són aquests personatges sovint desconeguts els que han format la trama que sosté el bell teixit de la nostra terra. Els mateixos que avui ho donarien tot —i tot és TOT— per la llibertat de Catalunya.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres