Direm que la història és la ciència que explica el passat de les societats humanes per mitjà dels testimonis materials, orals, escrits i visuals. Aquesta es contraposa a la prehistòria, que estudia el passat humà previ a l’aparició de l’escriptura.

Escollir el testimoni visual com a recurs d’aprenentatge ha estat la pràctica més abastable del testimoni històric per a tot ésser humà. La immediatesa de la imatge ha fet possible comprendre el que veiem. Tant és així que, amb aquesta pràctica posada des de les alçades, podem concebre un món diferent pel que fa a la configuració de tota la geografia humana, i així l’evolució de l’espai urbà. Espai urbà que, segons el continent, podem percebre de manera diferent, segons realitats històriques viscudes.

En el vell continent conegut com a Europa, en la contemplació de la constitució del seu poblament com a sòl urbà, recorrem en la visió d’un passat: romà, medieval, barroc... Amb allò que cataloguem com antic, modern o contemporani. Coneixement que ens permet distingir, des d’una elevació a vol d’ocell, com es construïren les ciutats o pobles, i els diferents graus d’evolució en la seva formació.

Direm, doncs, que veiem el nucli antic, al voltant de l’església, el castell i la resta de poblament dins el clos emmurallat, però a prop d’un riu. Afinant la punteria descrivim el desenvolupament industrial dels segles XIX i XX amb la contemplació dels seus habitatges, i un creixement i ordenació del sol urbà... Les àrees d’industrialització recent, aquelles que coneixem com a polígons...

 Al món anglosaxó l’exemple més clar és la ciutat de Nova York, de la qual percebem les seves característiques: la zona portuària i industrial; barris pobres degradats; el centre financer i bancari, compost pels grans gratacels; barris per la gent de classe mitjana en blocs de deu pisos i, més enllà, les zones residencials.

A les ciutats de l’Amèrica Llatina hi podem distingir la ciutat colonial. A continuació hi trobem el centre de negocis amb edificis més moderns. Després vindria l’àrea d’habitatges per la classe mitjana i alta amb cases de divers tipus. Una zona de barraques separaria els barris residencials de luxe, per acabar amb una zona industrial, a prop del port i, si no, amb un nus de comunicacions.

El mon asiàtic és més complex en la descripció del seu paisatge urbà, que en el cas del Japó segueix el ritme de les ciutats anglosaxones. O en altres ciutats trobem el marc colonial de les ciutats sud-americanes. Tot plegat demana un capítol a part, per tal de fer-ne una descripció més ajustada per la diversitat de poblament i història del mateix. Així ho podríem dir d’Àfrica, Oceania o, estirant molt, de l’Antàrtida; en aquesta última amb connotacions molt diferents de la resta, per ser-hi inexistent el sol urbà.

El que sí que és cert és que l’alçada ens fa veure millor les superfícies edificades en diferents moments del seu passat. Tota una projecció per no perdre la capacitat de visió que té l’home en la descoberta, observació, i la consolidació dels espais urbans.