Imatges. Diuen que val més una imatge que mil paraules, i és cert. Quan vaig decidir fer una pausa en els articles durant el mes d’agost, poc em pensava que pràcticament dia sí i dia també hi hauria esdeveniments que colpirien profundament els sentiments de la societat. L’atemptat del 17 d’agost va omplir els mitjans de comunicació d’imatges de violència i de por. 

De totes elles em quedo amb una que em va commoure profundament i arribar al fons del cor. Veure els pares del nen de tres anys mort en l’atemptat abraçant l’imam de Rubí que plorava desconsolat és quelcom que em va arribar al fons del cor. Hauria hagut de ser al revés: un musulmà consolant els pares.

No em puc imaginar el dolor d’uns pares que han perdut de manera absurda i violenta un fill de només tres anys. Penso que sobrepassa els límits del sentiment. Però la que varen publicar els diaris ens mostra un pare amb la mirada alta, digna, abraçant un vellet desconsolat que plora el disbarat que han comès uns correligionaris seus. Veient aquesta imatge vaig pensar que és possible encara creure en una convivència pacífica i respectuosa, on la diferència no sigui un estigma, sinó un motiu de solidaritat. Aquest és el camí. Cap déu —es digui Iahvè, Al·là o Pare Etern— pot voler la mort d’innocents. Seria un monstre si fos així. Per això, la religió, totes les religions, només es poden entendre si són font de vida, de respecte i de germanor. No podem confondre religió i fanatisme perquè són contraposats. Tots els que estimen la pau —siguin creients o no— formen part d’una sola comunitat humana, on hem de conviure i compartir penes i alegries. Ni tan sols els animals maten per matar. 

Paraules. Quan vaig assabentar-me de l’atemptat, vaig pensar que era massa greu perquè algú volgués aprofitar-se de la mort de persones innocents per fer política partidista. Em vaig equivocar de mig a mig. Mai hauria cregut que fossin tan baixos els nivells de mesquinesa per atacar barroerament els que varen posar ordre en el caos en uns moments tan difícils.

Alguns mitjans de comunicació han perdut el sentit de l’ètica i la dignitat professional. Són capaços de tergiversar, mentir i manipular només per aconseguir grans titulars. Són fanàtics, terroristes de la paraula, que molt sovint pretenen només difamar. No els interessa la veritat, i per això difonen rumors i confusió. Inventen, interpreten i si cal acusen falsament. Aquesta mena de premsa ja ens té acostumats a la mentida i la tergiversació, però crec que en una tragèdia d’aquestes dimensions hauria de tenir una mica de respecte i dignitat moral. No es pot intoxicar l’opinió pública creant una falsa realitat a mida de la pròpia ideologia. El principal perill de les clavegueres de l’Estat és que van contra la democràcia.