L’1 d’octubre els catalans van sortir per votar de manera pacífica el futur del seu país, en un referèndum marcat tant en la seva convocatòria com en el seu desenvolupament per l’hostilitat del govern del PP; tant per les incriminacions judicials com per la violència exercida de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. 

Un degoteig d’accions repressives del govern de l’Estat, obsessivament desproporcionades, contràries al procés; tant abans com el mateix dia de la votació han marcat l’estil desaforat i maldestre gens polític que té el PP d’actuar, contra els interessos sobiranistes majoritaris del poble català, i el seu parlament pel que fa al dret a decidir. Un preludi d’accions de càstig per tal d’impedir la votació es feren sentir: les detencions de responsables de la Generalitat, als atacs contra sistemes informàtics, els bloquejos de servidors, les requises del material de documentació censal, de les paperetes, el tancament de 140 pàgines web, juntament amb les multes milionàries, sancions i paraules amb amenaces incloses, que mitjans de comunicació i afectats van anar denunciant, i per la qual cosa semblava que no seria possible la consulta. 

Però el poble, el consens social, el seu govern i un esforç organitzatiu i intel·ligent immesurable, proporcionat per la ciutadania voluntària: d’Òmnium, l’ANC, bombers... i no per la Generalitat, fet que com s’ha dit, va evitar filtracions, es va convertir en una realitat en democràcia: un referèndum desitjat.

Però ningú mai s’hauria pensat que l’actuació policial, de manera salvatge, hauria arribat fins al punt de picar a gent pacífica de manera desmesurada. Un testimoni no esborrable que recull aquests dies la premsa arreu del món, i els observadors polítics internacionals, entre altres, ho han pogut confirmar, per descomptat els qui la patiren. A tal extrem de moltes altres barbaritats, de ser arrossegada per terra la mateixa consellera d’educació Clara Ponsatí, sense cap contemplació.

“Admiració i emoció pel que estaven fent els catalans”, amb paraules del president Carles Puigdemont, però a la vegada indignació general, per una ona repressiva embogida, que l’electorat català va fer front amb valentia i coratge, “que ens acompanyarà sempre”.

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha demanat la dimissió de Rajoy, acusava aquest de covard d’amagar-se darrere dels jutges i policies, i de no saber estar a l’alçada de les seves responsabilitats polítiques.
I amb totes les dificultats i les arbitrarietats policials, es va votar, i es va donar la majoria al “sí”, i també s’hi veieren “no”, i vots en blanc o nuls. Fet que, tot plegat, validà la consulta democràtica.

Negar per part del PP el nombre important de ferits, els resultats com a referèndum i defensar i afirmar la repressió policial com a professional, posa de facto Catalunya en el camí cap a la independència, i fa imprescindible la mediació internacional i política sense demora, fet que fa necessari un diàleg en tota regla. Qui voldria continuar dins d’un estat com aquest?