Expliquem que desprès de la Transició es va produir aquest diàleg entre un president de Govern i el seu ministre de Finances amb motiu de la redacció d’un nou projecte per aixecar els impostos. El ministre, que era a la vegada el planificador del pla, es va entrevistar amb el president amb una nova proposta per augmentar la recaptació de tributs. Com a primera premissa el recaptador li va proposar “cobrar més impostos als rics del país, per allò de tenir més diners”.

El president, observant amb pesar la ingenuïtat del seu conseller, li va respondre:

–No, benvolgut ministre, als rics ni tocar-los... pensi que són els meus amics i si els enutgem no em faran costat per finançar el meu partit i a l’hora de les votacions m’oblidaran, tampoc no m’enviaran regals ni em convidaran a les seves festes ni a gaudir dels seus iots i les seves caceres. Cal tenir en compte que ells, vós i jo som la high life del país, causa que ens impossibilita a enfrontar-nos-hi. Per si fos poca cosa, els rics del país podrien fer fora tots els seus diners si els veuen en perill, fins i tot exiliar-se de la nació amb els seus béns!

Fent un impàs es mirà amb aire cansat al seu ministre, que a la vegada li era companyó fidel de xefles i casino. –Amic, aqueixa erràtica disposició no la podem aplicar.

El ministre es queda agitat pel moc rebut, però entenent que no hi havia cap més solució que augmentar els impostos feu una nova proposta, aquest tomb canviant l’orientació 180 graus. –Senyor president , la solució serà doncs augmentar els impostos als pobres”, ja que sent la majoria de la població podríem elevar molt els ingressos de les arques.

Al president aquest nou plantejament li feu posar les mans al cap. –Als pobres? Tampooooooc... Benvolgut ministre, als pobres tampoc. Seria una mesura sense sentit, ja que aquests, digui’m, d’on poden treure els diners si no en tenen ni cinc i amb prou feines en tenen per menjar. A més, la majoria d’ells són ignorants, passius, dropos i faltats d’esma, i per si fos poca cosa la història ha demostrat que són els iniciadors de tota mena de revolucions... No, amic, amb ells no t’hi fiquis, tampoc s’han de tocar. Deixa’ls com estan, així seguiran vivint contents i tranquils, sense ambicions. No cal esvalotar-los. A més... la gran majoria em voten.

El ministre, ja tot desorientat i sense saber què més fer preguntà al president: “Llavors, Excel·lència, orienti’m, què em suggereix per poder recaptar aquells impostos que satisfaran les despeses oneroses del Govern?
El president li va sorgir un somrís a la boca al temps que se li marcà una magarrufa sota el nas. –Home, home, doncs cal cobrar-los als de sempre, als qui sempre els paguen, és ben clar, a la classe mitjana, o sigui als professionals, als comerciants, als propietaris, als músics, als empleats i funcionaris, als botiguers, als autònoms, pagesos i resta de “ralea”. Aquests sí.

El recaptador, consternat: –Però senyor , a ells ja els estem carregant d’impostos a manta, són als que sempre els augmentem les càrregues, llavors se’ns enutjaran.

El president, amb sagacitat en contestar-li: –És possible que en principi s’enutgin, però recordi que la classe mitjana té alguna cosa que les altres classes no tenen: somnis i ambicions. El seu somni és arribar a ser rics algun dia. I per arribar a aquesta meta estudien, estudien i estudien; treballen, treballen i treballen; es capfiquen i capfiquen, i si bé es molesten en haver de pagar més impostos, per raó del seu somni assumeixen l’enuig, i per seguir en la mateixa idea de prosperar seguiran estudiant, estudiant i estudiant; treballant, treballant i treballant, sempre amb la il·lusió d’arribar a ser rics un dia. Però ull viu!, tampoc ens convé que arribin a ser rics del tot, ja que, després, qui pagaria els tributs havent entrat a la “condició de rics” (la dels nostres amics)? Per tant, ha de ser a ells que cal aplicar-los i cobrar-los sempre.

I amb cara d’avorrit seguí dient-li al ministre: –Recorda el principi: als rics, ni molestar-los, als pobres oblidar-los, mentre la mediàtica classe mitja serà la que sempre aportarà els eraris a les arques de l’Estat.
El ministre-recaptador es va quedar impressionat de la saviesa i agudesa mental del president. Ràpidament acudí al seu despatx per ordenar als funcionaris que redactessin el proper projecte que, és clar, afectaria una vegada més a la classe mitjana.

Paradoxa: qualsevol semblança amb la vida actual és pura coincidència.