Fa uns quinze dies que es va morir un amic de forma sobtada. Els seus familiars, en el recordatori, escriviren un bell poema que ajuda en les morts; aquelles que ens separen dels éssers estimats, de qui difícilment ens hem pogut acomiadar; del qui passa a l’altra vida cap a Déu. On els creients tenim la certesa que hi retrobarem les persones estimades.

El nostres morts són només “a l’altra banda del camí”. Una esperança que ens sosté dins  l’aflicció, davant l’absència dels que ens deixen. Un text suggeridor atribuït a Charles Péguy, però que en realitat ens porta al canonge anglès, Henry Scott Holland (1847-1918), en un sermó seu inspirat en sant Agustí. I el títol que encapçalava, que aclaria aquest equívoc, en comptes de “banda”, feia servir l’expressió “cantó” com “a l’altre cantó del camí”, amb petites variacions, que venen a dir el mateix.

Poca importància té això, davant la mort i el dolor, quan les paraules que allà s’expressen són portadores de pau, consol i esperança. Amb tot, el poema, que em va arribar a les mans, com a recordatori, s’iniciava amb el títol amb què el descobria: “A l’altra banda del camí”, i així el vaig acceptar. 

És un text de gran vàlua per a aquest fet de la mort; cal parar-hi atenció, perquè commou i no et deixa indiferent. L’escrit diu així: 
“A l’altra banda del camí”:
La mort no és res.
Jo tan sols soc a l’altre costat.
Jo soc jo, vosaltres sou vosaltres.
El que he estat per vosaltres, ho seré sempre.
Anomeneu-me pel nom que sempre m’heu anomenat.
Parleu com sempre ho heu fet.
No empreu pas un to diferent, ni solemne ni trist.
Continueu rient del que ens en rèiem junts.
Reseu, somrieu, penseu en mi.
Que el meu nom sigui pronunciat a casa nostra com sempre s’ha fet, sense èmfasi ni angoixa.
La vida significa el que sempre ha significat,
l’eix és el que sempre ha estat, el fil no s’ha tallat.
Per què estar fora del vostre pensament,
simplement perquè soc fora de la vostra vida?”
Jo us espero. No soc pas lluny.
Soc just a l’altre costat del camí.