Els que estimem la muntanya tant ens fa trepitjar-la a qualsevol estació de l’any, però la millor potser és la tardor.

La tardor és sens dubte l’època més agraciada per a les muntanyes, ja que les panoràmiques de les serralades i les valls són pletòriques de verdor, clapejades per tots els colors de la fulla caduca: els grocs, els taronja, marrons i els vermells quasi insultants, on fins i tot les llenques de pedra destaquen blanques entre aquell món multicolor. En aquesta època la muntanya concedeix als humans assossegats serenor a l’esperit, tranquil·litat a l’ànima i la relaxació al cos.
Doncs confirmem el que hem dit, que la tardor és la millor estació de l’any, no fa ni fred ni calor, no se sua, no és té set i caminar entre les pinedes és un plaer tot gaudint en inspirar l’aire frescal i els ensums dels fruits madurs. Aquells dies les xoperes ofereixen el groc de la propera dormida, els castanyers i els oms la tonalitat vermellosa de la paleta del pintor, mentre els pollancres decauen lànguidament cap al gris , els avets ensenyen voluptuosament el vistós platejat, mentre la resta del forest llangueix palpant ja l’hivern. Estació tranquil·la i serena la tardor, on les ventoleres encara no han tret el cap pels cims, els insectes han perdut l’agressivitat i la natura queda beneïda per aquell sol que ja ha abdicat de la ferocitat estiuenca. Una època més calmada de l’any, que ofereix les albades de diamant i els capvespres de robí.

És l’hora, també, d’exigir-li al bosc les seves benediccions: els bolets de tota mena. Aquells pebrassos blancs com paelles, els rovellons daurats amos i senyors de les suculentes cassolades de viandes, els cama-de-perdiu, els bolets de bou i els tardaners fredolics, que en treure el cap per entre la pinassa humida ja anuncien les primeres gebradetes.

Aquells dies, en els masos i en els llogarets, els estadants van encenent la llar de foc amb ascles de pi i alzina, mentre les masoveres preparen el dinar i els vells de la casa passen el temps torrant el pa a les brases del foc. Sobre la rústica taula s’hi veu el setrill d’oli verd, virginal, espremut de l’última collita d’olives. No hi pot faltar tampoc el porró de vi aspre sobre aquella taula que anys enrere l’avi va apedaçar amb posts noves, però que avui ja són fosques per un igual. I la menja del dinar, què se n’ha de dir? Les patates al caliu desprenent la flaire de la cendra criden ser barrejades amb el fesols bullits lentament en el tupí de terra i amb el bon tros de botifarra que li regalima l’oli marronot de la tupina. Damunt la taula uns pans rodons de mig metre, trets del forn tres quarts d’hora abans, esperant que la navalla de ganxo els facin molsudes llesques. Entretant, el pare i el noi gran han agafat les escopetes i han retornat amb un parell de conills, tres tudons i un garrí de senglar per completar la taula i gaudir un dels àpats familiar anuals. El dinar segueix entre taboles, gresques i xerinoles. Cau la tarda, mentre l’airet calent de l’estança s’escapa per la porta en no quedar ben ajustada i l’aire fresc del capvespre es cola lleugerament per l’escletxa de la finestra. No importa, l’ambient ja és prou calent. A fora, la nit es va fent mestressa de l’ambient mentre la lluna ja ha tret el cap a l’horitzó fent l’ullet a la contrada.

Aquelles llars, en anys passats eren plenes de familiars. Gent de tres generacions les completaven. Els pares amb aire de condescendent autoritat, el avis silenciosos com demanant permís per trobar-se encara en el món, la xicalla mostrant-se fogosa pel banquet a cruspir. També presents, els oncles, ties, alguna veïna solitària, el mosso, i el padrí conco, aquest en un cantell de la taula. És a dir, la imatge plàstica de família tradicional catalana.

Amb aquest àpats que modernament es veurien sobris, dècades arrere eren un banquet. Què se celebrava?: Sant Anton “dels rucs”?, Nadal?, el sant de l’amo del mas?, que de ser així, seria el sant de les tres generacions d’amos allí fets presents.

Un vell pagès ens va narrar una visió lúcida, explicant que centúries abans la festa que se celebrava solemnement a la muntanya era la de Tot Sants. Ho feien resant una oració als avantpassats enterrats al cementiri del costat de l’esglesiona. Després posaven rere la finestra un llum d’oli que evocava les ànimes i, com que en tots els masos feien el mateix, la nit dels Morts semblava de lluny com si la muntanya estigués envaïda per una multitud de cuques de llum.

No hi ha dubte que la tardor és la millor temporada de l’any, ja que ben mirat apadrina els sentiments més nobles de les persones.