La sequera de l’estiu, a alguns hortolans de secà ens ha deixat sense patates o trumfes, dites així segons el territori. El sol descomunal, així com les temperatures i gens de pluja, ho ha fet anar tot de mal borràs. No obstant, la sort que tenim ara és que si l’hort no funciona amb els productes plantats malgrat les despeses que s’hi hagi pogut fer, sempre queda la possibilitat d’anar-los a comprar. El comerç internacional de diversitat de gèneres, entre aquests els alimentaris, ens ho facilita. En èpoques passades això era impossible. Si hi havia mala anyada esdevenia any de gana.

Recordo que el conreu de la patata l’obtinguérem gràcies el descobriment d’Amèrica, al s. XV. Amb el temps, aquest tubercle va passar de ser menja de porcs a ser un aliment bàsic per a la humanitat. Tot va venir,per la falta d’altres nutrients en èpoques d’escassetat, que es van veure obligats a recórrer a la patata.

Conten que, en un hospital de Sevilla, vers l’any 1673 es menjaven les patates que es cultivaven al voltant de la ciutat. No seria altrament el cas d’Irlanda, que fou un dels primers països d’Europa, en ple s. XVII, en què es conreava de manera extensiva; això va portar un creixement demogràfic de la població. Però ja sol passar que no sempre tot va bé, i hi hagué males collites, i s’hagué d’emigrar cap a Amèrica del Nord, a les colònies angleses.

A França, ja al segle XVIII, abans de la Revolució Francesa (1789-1799), la família reial i els seus ministres dedicaren molts esforços en la seva propagació; per això als dinars de la monarquia ja se servia a taula. I la reina en prodigava el consum adornant-se amb flor de patata. Amb tot i així, la població francesa es manifestava amb estranyesa, davant el fet d’haver de consumir la patata.

Heus ací alguns aliments que es menjaven, com a productes de la terra, abans que la patata fes acte de presència a les llars: carabasses, cebes, cigrons, cogombres, espinacs, naps...

A Catalunya la patata s’estengué a finals de s. XVIII. Els indrets on més les trobem, en els primers moments d’expansió en zones de muntanya, són: Prepirineu, Solsonès, Berguedà, Cabrerès (Osona), Garrotxa... L’indret original de la patata prové de la serralada dels Andes. Aquest fet fa que la patata conreada a certes alçades i amb una climatologia favorable, com podria ser —i vostès coneixen— la patata de Prada, doni millors resultats que a les zones baixes, tot i que actualment les trobem fins i tot al Baix Ebre.

1772: La Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona (recordin que en aquell moment Catalunya havia perdut la Guerra de Successió i s’havia implantat el castellà amb el Decret de Nova Planta, de Felip V) emetia un dictamen favorable a la demanda presentada a l’Ajuntament de Girona de fer pa amb part de farina i patata.

El clergue Francesc Mirambell, nascut a Santa Coloma de Sasserra l’1 d’abril de 1761 (Moianès), quan era rector de Sant Martí de Sesgueioles (Anoia), vers l’any 1792 impulsà el conreu de la patata. Més endavant estendria aquesta pràctica al Lluçanès (Osona). Fins al s. XIX no es convertí en un aliment habitual arreu de Catalunya, i per descomptat a les Espanyes.

A la Catalunya Nord en trobem l’expansió a finals del XVIII. Ressalten les comarques de la plana de la Cerdanya, Capcir, Conflent i Vallespir. Estem parlant de llocs més aviat elevats. Pel que fa al Rosselló i en zones de muntanya, es cultivaria després de la Revolució Francesa.

Avui es parla de tres mil espècies. Hom, que sàpiga, ha arribat a conrear-ne de tres tipus: Kennebec, del bufet, i red pontiac o vermella.