NO VULL AQUESTA ESPANYA. No vull formar part d’un estat corrupte, injust, on els mafiosos campen lliurement mentre els defensors dels drets dels pobles estan tancats a la presó.

No vull un cap d’estat que s’enriqueix amb la venda d’armes i dilapida una fortuna que ha adquirit a costa dels sacrificis dels ciutadans.

No vull un govern prepotent, repressor, que rebutja el diàleg i només accepta la victòria com a única via per imposar-se als seus súbdits.
 
No vull unes lleis fetes a mida per imposar els seus principis sense tenir en compte la pluralitat de tots aquells que formem la societat.

No vull una policia que en comptes de posar ordre es converteix en agressora i reprimeix brutalment els ciutadans que pacíficament defensen els seus drets.

No vull l’espoliació del meu país per dilapidar recursos en obres faraòniques inútils.

No vull que mentre a casa nostra un de cada cinc infants només menja adequadament a l’escola, en altres llocs se subvencioni els veïns que volen canviar els mobles de casa.

No vull veure mai més una justícia al servei del poder, on els botxins són convertits en víctimes mentre que són encausats els que han sofert agressions.

No vull formar part d’un país que imposa una llengua i no té en compte la cultura dels altres pobles.

No vull veure com es despenen recursos públics per reflotar empreses privades mentre el poble sofreix grans retallades de serveis i sous.

No vull veure mai més un monarca dilapidant els recursos de tots en un safari mentre la població pateix greus mancances per poder sobreviure.

No vull veure ni viure en un país que es basa en la manipulació i la mentida dels seus mitjans de comunicació per reprimir els drets del meu poble.

Per tot això, val més que marxem.

NO VULL AQUESTA EUROPA.
Sempre havíem confiat que Europa ens acolliria o almenys no impediria l’assoliment de la nostra llibertat. Ens vàrem cansar de repetir “Catalunya, nou estat d’Europa” en la creença que era la nostra aliada en la lluita per una societat més justa, moderna i democràtica.

Confiàvem que actituds com la que va demostrar en la guerra dels Balcans serien només una anècdota, perquè en els principis de la Unió Europea hi ha la llibertat i la democràcia. En canvi, la UE va mirar a una altra banda mentre els ciutadans de Srebrenica o Sarajevo eren massacrats sense pietat.

Darrerament, la crisi dels refugiats ha tret la careta a països que es diuen demòcrates i defensors dels drets de les persones i en realitat només vetllen pels seus interessos. Permeten que cada any milers de persones s’ofeguin al Mediterrani mentre l’Europa que somniaven els tracta com a delinqüents, els nega el pa i la sal i els envia a camps de concentració de Turquia a canvi de diners.

En el cas de Catalunya, han demostrat que més que una unió, són un club d’estats que s’han unit per protegir els seus privilegis. Es tapen les vergonyes i refusen qualsevol cosa que els pugui suposar el reconeixement dels drets d’altres pobles.

No era aquesta l’Europa que volíem i que proclamàvem. Volíem —i volem— una Europa acollidora, on tots els pobles tinguin cabuda, on les demandes de llibertat no siguin considerades “afers interns” sinó drets que afecten tot el conjunt. Mentre es mostren tolerants amb països com Hongria i Polònia, on els drets humans són menystinguts sistemàticament, no accepten que Catalunya té els mateixos drets que tots els altres pobles que formen la Unió Europea. Els mateixos drets. Sense excepció.

Si la Unió Europea no és capaç d’entendre les reivindicacions de Catalunya, potser val més que dediquem els nostres esforços a construir una Europa dels pobles, democràtica i justa. Si no hi fóssim no seria cap drama. Tenim prou capacitat per sortir-nos-en. Estic segur que més hi perdrien ells. Hi perdria Espanya i hi perdria Europa. No defallim.