La Gelmy és una noia molt viva, alegre i espontània. Malgrat aquestes floretes tan ben aplicades resulta que per més que s’esforcés no podia lligar amb cap noi, i no seria perquè no fos afavorida, ja que la cara i el tipus n’eren ben normals, fins i tot el cabell, el tenia ros com l’or i cabellera penjant.

Meditant sobre aquest petit infortuni, anant un dia pel zoo va topar amb un xicot que aparentment recordava alguns dels animals enclaustrats, i diem aparentment, ja que les comparacions les fem en sentit pejoratiu i molt allunyades de la mala impressió en veure-les; volem dir que la seva altura recordava la girafa, la força física de l’os, l’habilitat dels micos, la serenitat el peresós; que tot traduint-ho al llenguatge sapient, era un home alt, musculós, de reaccions ràpides, de deduccions mesurades i cauteloses.

Totes aqueixes virtuts les feu servir en creuar-se amb la Gelmy, quan caminava pels costats de les garjoles dels animals. En veure una noia tan maqueta, que anava sola amb un llibre a les mans i caminant un xic distreta, va pensar “aquesta és la meva “. Llavors va seguir una tàctica estudiada, va procurar topar-se amb ella en cada una de les seccions dels animals, i adoptar diverses postures, fent veure que mirava com triscaven els micos, com observava els elefants en el seu lent caminar, els tigres i lleons quan rugien, és a dir, en tota ocasió que se li va presentar aquell matí, de manera que a la noia li quedés fixada la imatge seva, i fer-li una impressió subliminar perquè quan li preguntés “perdoni, ens hem vist abans en alguna ocasió...?” ella no el refusés pensant era un mal educat.
“No... no crec... potser...”, li contestà ella.

Fou trencar el gel.

Un somriure preciós, el d’ell; donar-li pas delicadament en passar pel lloc angost sense refregar-se-li... Tot plegat, un bon efecte per dialogar i seguir amb la pregunta innocent “quins animalets li fan més gràcia?”. Si li contestava, l’intent d’abordament aniria bé.

Va marxar bé. “Potser les gaseles o els cignes”, va contestar ella.

Desprès li preguntà si era de la ciutat. 

“Sí”, ella.

Una altra pregunta innocent, perquè ella no interpretés la doble intenció de lligar:

– De quin lloc?

– De Gràcia.

– Quina sorpresa, jo també hi visc.

– Ah sí? En quin lloc?, s’atreví a preguntar ella.

– A la Travessera. I tu?

– Jo a la plaça del Sol.
 
A partir d’aquí, oli en un llum. Una vegada el gel trencat, la conversa entrà en franca relaxació.

Quan feia una hora que parlaven animadament i ja havien entrat a la fase del tractar-se de tu, a ell se li acudí una pregunta molt normal (“perquè no ho hauria fet abans?”): “Com er dius?”.

– Gelmy 

– Gelmy? Ai, quin nom més bonic! No l’havia sentit a dir mai. Essent com és tan exòtic serà format per dos noms compostos, veritat? 

– No, és igual al de meva mare; de fet ella va suggerir que me’l posessin. 

– Ah, ella també es diu  Gelmy?

– No. Ella es diu Socors, però com que no li agradava gens va demanar que el posessin en anglès, és a dir, Gelmy. I tu, com et dius?

Ell li contestà amb una àmplia rialla.

Estranyada ella: “De què rius?”.

Doncs mira, a mi em va passar una cosa igual. Jo em dic Event. Resulta que l’avi, que ja tenia els seus 85 anys quan em van batejar estava obstinat que em posessin Succés (recordant “el bon succés” d’haver sortit il·lès de la Guerra Civil) i per no contrariar-lo li van dir que sí, només que seria en alemany, o sigui Event, així no em farien cap befa de gran, per allò del “bon succés” o del “mal succés”.
Ara els dos rigueren a la vegada: “Ben mirat, de fet ens diem igual, seguint el mateix sistema.”