No té nom!

És el titular qualificable per no saber què dir, potser sí per dir massa i protestar, de saber que part del govern de Catalunya elegit democràticament ha estat empresonat en compliment d’un procés judicial. Se’ls acusa de rebel·lió, arran de la proclamació de la República catalana. Fet devastador, perquè ens recorda fets passats que aleshores sí que hi hagué brots de violència, però avui, de quina violència es parla? Si constantment es demana a la població i als representants d’institucions cíviques accions per la via pacífica i diàleg! Moltes preguntes es queden a l’aire, i l’horror, el terror i la impotència s’ha fet present en l’escenari català. És això el que es volia. O el que es vol és humiliar els que volen el dret a decidir i pensen diferent? Perquè la veritat és que res del que està passant avui, al s. XXI, en plena democràcia, no s’entén.

Ara, quan escric aquestes ratlles, en plena matinada del dia 3 de novembre, perquè la indignació m’ha tret del llit, a un dia de la notícia aclaparadora, ja que hi ha hagut presó preventiva a Madrid per al vicepresident Junqueras, de set consellers i un exconseller. Sabem, encara, que el president Carles Puigdemont i la resta del Govern són a Bèlgica, pendents d’una ordre internacional. Què haurà passat, a partir d’avui, quan aquest article surti a finals de setmana? Perquè les males notícies polítiques passen i corren d’una manera esfereïdora, en aquest moments difícils, per als catalans i el seu govern legítim cessat des de Madrid.

Aquesta setmana, tant la presidenta del Parlament com cinc membres de la mesa hauran de prestar declaració per les mateixes acusacions. Se’ns presenta un fosc panorama davant les mesures repressives de què han estat objecte les principals autoritats de Catalunya i dues grans organitzacions civils; una denúncia estesa a tots els mitjans.

“Pel bé de la democràcia i la pau” —tal com deia molt bé un manifest signat per diverses institucions— “cal que els membres del govern legítim de Catalunya siguin alliberats i que, juntament amb els exiliats, puguin reprendre les seves funcions. Cal que es normalitzi el funcionament sobirà del Parlament de Catalunya. Cal que es tanquin els sumaris oberts contra centenars d’alcaldes, càrrec públics i altres ciutadans. I que no es repeteixin episodis de violència contra la població civil com els del dia 1 d’octubre, durant la celebració del referèndum.

Cal que les institucions internacionals es facin càrrec que Catalunya és una nació, que no és un invent i que les seves legítimes peticions de democràcia per resoldre el conflicte amb l’Estat espanyol han de ser ateses. La nació catalana no serà silenciada amb mesures repressives. Cal que els drets democràtics i nacionals siguin respectats en un context de civisme i tolerància.”

Un amic entranyable, el ja traspassat Carles Feliu de Travy (1923-2008), ideòleg carlí sobre la confederació, advocat de renom versat en temes de dret, defensor dels drets dels pobles, i que es destacà en la lluita antifranquista, resumia així la necessitat de diàleg i entesa: “El mateix que entre els homes, l’entesa entre els pobles és possible si aquests són lliures.”