En les circumstàncies actuals, amb la Generalitat segrestada i el Govern a la presó o a l’exili, és normal que hi hagi gent que pensi que el procés s’ha acabat i cal anar a un altre plantejament.

És evident que ningú creia que l’Estat arribaria fins als extrems de barbàrie que vàrem veure l’1-O per evitar la celebració del referèndum. Volien imposar la por. Però es varen trobar amb un poble disposat a resistir fins al final, sense armes, però amb un convenciment i una decisió que poques vegades havíem vist a la nostra societat mateixa. En aquest sentit, és ben significatiu que les manifestacions i concentracions d’aquests darrers dies hagin aplegat tanta i tanta gent. Diuen que a Madrid estan sorpresos de la resposta del poble català i no saben com fer-hi front. No, el moviment no fa figa, no s’acovardeix i continua essent tan pacífic com al principi. És l’Estat l’únic responsable de la violència, i més si estava disposat a anar a totes, fins i tot a provocar que hi hagués morts al carrer. El govern català va fer molt bé de fer-se enrere en aquell moment.

Ara tenim ben clar que el govern espanyol només s’avindrà a negociar si li ve imposat per algú més fort que ell. Aquest algú només pot ser Europa. I Europa ja comença adonar-se que no pot continuar dient, com ha fet fins ara, que és un “afer intern d’Espanya”. El problema de Catalunya és ja un tema central de debat a la UE. Últimament fins i tot Rússia ha intervingut en la polèmica i fa pocs dies una delegació de la Xina ha demanat formalment si la UE donava suport a la política de Rajoy i si aplicarien el mateix criteri a la Xina amb relació al Tibet.

D’altra banda, tot i que oficialment continuï essent un “afer intern”, ningú nega que hi ha hagut contactes entre la UE i el govern de Rajoy. Sembla cert que ha rebut una forta reprimenda per l’actuació de la policia el dia 1-O. Ara es posa en qüestió el fet de l’empresonament de membres del Govern i dels Jordis, que no han fet més que liderar moviments cívics i pacifistes. Empresonar-los sense fiança acusant-los de sedició i rebel·lió ha disparat les alarmes de juristes de mig món. Cada cop són mes significatives i més nombroses les veus que posen en qüestió l’exercici de la justícia espanyola.

És difícil predir què pot passar, però hi ha dues coses que hem de tenir en compte: en primer lloc la força i la unió de les entitats sobiranistes, que no ha minvat, i en segon lloc que avui ja no es poden fer lleis a mida i amb interpretacions aleatòries com passava en temps de Franco. Les referències al neofranquisme no fan cap bé al prestigi de l’Estat espanyol i, en canvi, reforcen els arguments en favor d’una democràcia que sens dubte ha d’incloure la llibertat d’opinió i el dret dels pobles a decidir com volen governar-se. Potser no anirem tan de pressa com ens pensàvem, però estic segur que no hi ha marxa enrere; el procés iniciat és irreversible. Ara es tracta de resistir i no defallir. Som més forts del que ells volen i diuen...