Veritats com un temple
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Partim que la idea de veritat es troba emmarcada en tot el que està relacionat amb l’honestedat, honradesa, sinceritat, d’allò que creiem de manera irrefutable que és cert. I de la certesa, direm que és l’estat d’esperit d’aquell qui dona l’assentiment a un judici sense por d’equivocar-se. Poso de manifest a continuació algunes màximes, que es tenen com a veritats morals i serveixen com a regla de conducta per a l’ésser humà referent a la veritat.
Sòcrates (470-399 aC): la filosofia per a aquest filòsof atenenc era una manera de viure, una recerca constant, un examen de si mateix i dels altres. I deia que per descobrir les definicions universals havíem de fer servir la raó: “La raó ens conduirà a la veritat.”
Per a Aristòtil (384-322 aC), la veritat consistia a afirmar el que és i el que no és.
Sant Agustí d’Hipona (354-430 dC, actual Algèria), considerat un dels pensadors fonamentals de la història occidental, i gran figura important de la història del cristianisme, distingeix, pel que fa a la veritat, entre dues opcions: la veritat transcendent i la veritat humana.
Tomàs d’Aquino (1225-1274 dC, Itàlia) fou un filòsof i teòleg més important de l’edat mitjana. Va proporcionar bases importants per a la teologia del seu temps, afí a Aristòtil. La veritat per a Tomàs era l’adequació de les coses.
Immanuel Kant (1724-1804 dC, Prússia), destacat filòsof, manifestava que la veritat consistia en l’acord del coneixement amb el seu objecte: “El meu coneixement, per ser vertader, ha de ser d’acord amb l’objecte.”
A Àustria destaca Ludwig Wittgenstein (1939-1947), que ens parla de la veritat: “La totalitat de la realitat és el món. La imatge és el model de la realitat.” Al mateix temps ens manifesta que aquesta pot ser vertadera o falsa. I ens diu que una imatge serveix per explicar el concepte de veritat.
Robert de Ventós, filòsof actual català, ens parla que la veritat va amb l’objectivitat. I per tal fet ens proposa dos poemes de Machado, dels quals hem escollit el que diu:
“¿Tu verdad? No, la verdad;
y ven conmigo a buscarla.
La tuya guárdala.”
Si hi ha algú que busca de debò la veritat, corre el risc de trobar-la. Quan d’altra manera també aquesta és el que és, no cal donar-hi més voltes. La mostra d’exemples que he esmentat sobre el món filosòfic vol reforçar la idea de com es concep la veritat; relació directa de la realitat tangible pura i dura. Això desmunta el mal costum de parlar d’una cosa que no té res a veure amb el que hi ha.
De veritats absolutes en l’home no n’hi ha, només Déu és l’absolut. En aquest últims temps, el qui ostenta el poder de les grans majories en democràcia fa servir la seva veritat com un fet irrefutable, i sol dogmatitzar, però lluny de la raó, base de tot diàleg, perquè amb aquesta actitud corre el risc de trobar-la; quan en realitat no la vol, perquè el qüestiona, i qüestiona el que està dient o pensant.
Sòcrates (470-399 aC): la filosofia per a aquest filòsof atenenc era una manera de viure, una recerca constant, un examen de si mateix i dels altres. I deia que per descobrir les definicions universals havíem de fer servir la raó: “La raó ens conduirà a la veritat.”
Per a Aristòtil (384-322 aC), la veritat consistia a afirmar el que és i el que no és.
Sant Agustí d’Hipona (354-430 dC, actual Algèria), considerat un dels pensadors fonamentals de la història occidental, i gran figura important de la història del cristianisme, distingeix, pel que fa a la veritat, entre dues opcions: la veritat transcendent i la veritat humana.
Tomàs d’Aquino (1225-1274 dC, Itàlia) fou un filòsof i teòleg més important de l’edat mitjana. Va proporcionar bases importants per a la teologia del seu temps, afí a Aristòtil. La veritat per a Tomàs era l’adequació de les coses.
Immanuel Kant (1724-1804 dC, Prússia), destacat filòsof, manifestava que la veritat consistia en l’acord del coneixement amb el seu objecte: “El meu coneixement, per ser vertader, ha de ser d’acord amb l’objecte.”
A Àustria destaca Ludwig Wittgenstein (1939-1947), que ens parla de la veritat: “La totalitat de la realitat és el món. La imatge és el model de la realitat.” Al mateix temps ens manifesta que aquesta pot ser vertadera o falsa. I ens diu que una imatge serveix per explicar el concepte de veritat.
Robert de Ventós, filòsof actual català, ens parla que la veritat va amb l’objectivitat. I per tal fet ens proposa dos poemes de Machado, dels quals hem escollit el que diu:
“¿Tu verdad? No, la verdad;
y ven conmigo a buscarla.
La tuya guárdala.”
Si hi ha algú que busca de debò la veritat, corre el risc de trobar-la. Quan d’altra manera també aquesta és el que és, no cal donar-hi més voltes. La mostra d’exemples que he esmentat sobre el món filosòfic vol reforçar la idea de com es concep la veritat; relació directa de la realitat tangible pura i dura. Això desmunta el mal costum de parlar d’una cosa que no té res a veure amb el que hi ha.
De veritats absolutes en l’home no n’hi ha, només Déu és l’absolut. En aquest últims temps, el qui ostenta el poder de les grans majories en democràcia fa servir la seva veritat com un fet irrefutable, i sol dogmatitzar, però lluny de la raó, base de tot diàleg, perquè amb aquesta actitud corre el risc de trobar-la; quan en realitat no la vol, perquè el qüestiona, i qüestiona el que està dient o pensant.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres