Quan es fa turisme per un país, a més de visitar-ne els monuments, avingudes i restaurants cal gaudir també de les seves llegendes, que normalment les expliquen simpàtiques i simpàtics guies que fan les excursions més atraients. Un dels guies que ens va acompanyar, un noi d’uns 25 anys, ens en va explicar les que ara oferim.

* El túnel de les guineus i els conills. Les illes Lofoten, situades al nord-est de Noruega, bordejant el pol Àrtic, són tantes que per vincular-les han hagut de fer ponts o túnels entre elles. Un dels de túnels, molt particular, el foradaren entre les illes “Y” i “Z”, en ser la primera plena de guineus i l’altra de conills. Acabat el túnel les guineus, autèntiques depredadores, quasi deixaren sense lepòrids l’illa germana. Preocupat el govern noruec per salvaguardar aquella població de conills, en detectar que a les guineus se’ls feien insuportables els ultrasons, en col·locaren un aparell a la meitat del túnel que anava de “Y” a “Z”, ardit que feia i fa que les guineus tirin arrere encara molestes, amb la qual cosa deixen en pau als conills. Per aquesta bona acció el govern noruec es pot penjar la medalla ecològica.

* Poble de nom curt. El poble que té el nom més curt del món és el noruec Ø (una o del nostre abecedari trencada de per un pal. Es pronuncia entre “O-iu”, i en tenir aquesta característica, la lletra noruega es única en l’alfabet mundial i ells vocalitzen les dues.

* Els llacs i la bona educació dels noruecs. Si en un llac de Noruega hi veieu un cartell que diu “prohibit banyar-se”, cal interpretar que no s’hi ha posat per aquest motiu, sinó per indicar que aquella aigua s’usa per al consum humà i no perquè sigui perniciosa. Ningú mai s’hi banya.

*Cabres a la teulada. Aquelles antigues casetes noruegues pintades a colors, en no tenir els hiverns calefacció, en segles anteriors les hagueren de dotar d’aïllants casolans. Un d’ells havia de ser a la teulada per on es cola més el fred. Per aïllar-la cobrien les bigues amb llenques d’escorça de bedolls i damunt hi aplicaven un bon tou de terra compacta. No hi ha dubte que resultaria un bon aïllant. Malgrat tot tenia un inconvenient a l’estiu: el fet que hi creixés herba el ser les teulades bastant inaccessibles degut a les fortes pendents, per pujar-hi hagueren de buscar un sistema per tallar-la. A algú se li ocorreria muntar-hi les autòctones cabres blanques, que amb la seva gana segaven l’herba fins a deixar-la a ran. Un bon i barat estalvi, sens dubte. Tot i la modernitat actual, anant per les zones rurals de Noruega encara se’n veuen algunes, d’aquestes cases.

*Acomiadament barat i expeditiu. En els tornejos de futbol entre pobles, l’equip que perdia la partida, en marxar decebuts, tots els components feien pipí al raval del poble guanyador, així deien quedar refets de la derrota... i descansats de bufeta. El poble guanyador, mostrant gran elegància, ho respectava amb flegmàtica ponderositat.

* La sopa noruega quedà sota secret. Diuen que uns soldats noruecs de la primera guerra mundial arribaren una nit al poble de Niuford morts de fam, de fred i traumatitzats. Demanaren acolliment a una casa on els donaren una sopa tan bona i que els va agradar tant, que l’alt comandament de l’exèrcit va enviar posteriorment un comunicat a la família del poble acollidor donant-los les gràcies i demanant-los que s’abstinguessin de donar la recepta de la sopa a cap estranger, no fos que la copiessin i perjudiqués l’economia nacional. Per tant, si un estranger vol cruspir-se aquella suculent sopa ha d’anar a Noruega (suposadament serà a Niuford, encara que ells l’hagin fet una proposta nacional).

*Copacalangre. En una de les illes del sud de Les Lafonten hi ha un poble anomenat Langre. La seva peculiaritat és tenir una platja d’arena tan blanca i llarga que els seus habitants afirmen que l’alcalde de la Copacabana, al Brasil, va anar a Langre a inspirar-se per fer una platja al seu país de les mateixes característiques, amb la qual quedaren tan contents de la visita que decidiren dir-li a la seva platja Copacalangre

* Cases pintades. A Noruega ara es veuen en els fiords d’arreu cases i casetes pintades amb tots els color de l’arc de Sant Martí, però quan Noruega era un oblidat i recòndit país pobre, els noruecs, malgrat tot, no volien abdicar de pintar les seves cases, i ho feien amb colors de què disposaven al país: el vermell, el groc i el blanc. Aquests colors els obtenien d’aquesta manera: el vermell amb sang dels peixos barrejada amb oli de fetge del bacallà (espècie de què van sobrats); el groc, per mitjà de terra ocre barrejada amb oli de fetge de bacallà (peix que Déu Nostre Senyor ha proporcionat profusament als noruecs), i el blanc, obtingut també barrejant el mateix oli amb guix o calç, productes aquests que pràcticament no existien a Noruega i que havien d’importar d’altres països (potser de Catalunya), per tant, una adquisició que només podien fer les famílies adinerades. Tot i que les cases pintades amb color vermell eren les dels pobres, i les grogues dels menestrals, en canvi les blanques només les podien tenir els rics, amb la qual cosa a Noruega també existiren les diferencies socials antany.
El rei víking. Els noruecs expliquen dels víkings la seva afició al mar amb aquestes paraules: “El rei víking fou el millor navegant del món, el dia de galerna horrorosa domesticava les ones de vint metres d’altura pujant-hi a la cresta per tocar el cel, i baixant-les agafava el ric coral del fons del mar. Un rei que tenia domesticat el mar, vaja!

El pont del crit. Entre una i altra illa de les Lafoten en temps antic hi havia un pont tan estret que per passar el riu s’havia de fer un crit al barquer de l’altra banda. A aquell pas se l’anomenà el “pas del crit”. Avui, després d’haver-s’hi fet un pont modern de ferro, ample i ben sustentat, la gent continua dient-hi el “pont del crit”. Una cosa així com el nostre pont del Francolí, que tot i ser ara de ciment armat se li segueix dient “el pont de la fusta”.
Esperem que els hagi agradat. Si és així, la propera setmana seguirem amb anècdotes d’un altre país.