Tot correcte, monsenyors?

Un amic capellà em fa arribar un document de reflexió sobre el moment polític que està vivint el nostre país. L’han redactat un grup de cristians de Tarragona i el qui me l’ha enviat em demana que hi doni difusió, cosa que faig de bona gana. Però vull fer-hi una observació. Una vegada més han hagut de ser les bases les que proposen unes pautes de reflexió serena per als moments presents. La jerarquia calla. Els bisbes de Catalunya —amb una sola excepció— no s’han volgut pronunciar fins ara. S’han fet el sord al clam del vuitanta per cent del seu poble que vol exercir un dret irrenunciable. No diuen que són els pastors d’aquest poble? Per què, doncs, són tan comptades les veus de l’Església quan es tracta d’un dels problemes més greus que estem vivint? No ho saben o tenen por d’indisposar-se amb les autoritats? Tenen por de perdre una part dels privilegis de què gaudeixen ara? I no em vinguin amb la sonsònia que l’Església no ha de fer política. Perquè no es tracta de política sinó de democràcia. No pateixin, excel·lències, no els sàpiga greu opinar sobre els “afers terrenals” de les seves ovelles. No n’hi ha prou amb resar. “Ora et labora”, recordin. A més, quan els interessa, ben bé que es fiquen en política. És clar que hauria de dir “segons quina” política. Perquè la declaració del president de la Conferència Episcopal Espanyola manifestant el seu suport a l’article 155, no és fer política? Que lluny estem dels anys en què els bisbes vetllaven pel benestar i la justícia de les seves ovelles! Vostès troben normal que hi hagi a la presó persones d’un pacifisme a tota prova, d’una honradesa exemplar i, en canvi, defraudadors i corruptes la campin tranquil·lament? És clar: uns són poble i els altres tenen lligams molt estrets amb el poder. La sang blava no va a la presó. ¿Han hagut de fer moltes filigranes mentals per no pronunciar-se davant una societat clarament marcada per la injustícia i la corrupció?

¿Vostès recorden, senyors bisbes, allò que al catecisme en dèiem “pecats d’omissió”? Deien que pecava aquell que davant una situació d’emergència, no feia res per posar-hi remei. Vostès pequen d’omissió. Defensar els drets dels ciutadans i oposar-se a interpretacions arbitràries de la llei no és fer política. És defensar els dèbils. Denunciar les detencions i empresonaments que els mateixos juristes qualifiquen d’aberració seria un acte de justícia. Però és evident que enfrontar-se als forts suposa riscos i l’excusa de “no posar-se en política” els va molt bé. Quina vergonya! Quanta hipocresia! A veure, ¿vostès creuen que tenen el mateix dret els que defensen la independència de Catalunya que els unionistes? Suposo que estaran d’acord amb mi que, com diu el manifest dels cristians de Tarragona, “si la llei és injusta, cal canviar-la i, si no es pot, hi ha èticament i en consciència el dret a desobeir-la, en tant que sigui injusta”. Mentre a nosaltres ens plouen de totes bandes, vostès callen. Tot correcte, monsenyors? Au, vinga!