Una jornada memorable

Les 6 del matí. Encara és negra nit quan enfilem la carretera. Direcció nord, naturalment. Ens queda molt camí per córrer i l’hem de fer avui. Per l’autopista no paren de passar cotxes amb estelades, gent que, com nosaltres, va a Brussel·les a fer sentir la seva veu. Als serveis estació, quasi només sentim parlar català. Som majoria. Una majoria il·lusionada, convençuda que per aconseguir allò que ens correspon caldrà treballar-ho a fons. Però tant li fa. La democràcia i la raó han d’acabar triomfant i per això ningú es lamenta de l’esforç i la despesa; a més, el fet de passar hores i hores quasi encaixonats en un cotxe ens deixa quadrats i ens fan mal els ossos quan sortim a estirar les cames. Però no hi fa res. El fet s’ho val.

A migdia, mentre mengem un entrepà intentant protegir-nos del fred i la pluja, s’atura un cotxe amb matrícula francesa. És una parella gran. Ens pregunten què passa, què celebrem. Responem que encara no és hora de celebrar. Tot arribarà. De moment, anem a Brussel·les a donar suport al nostre president i al govern exiliat. Quan senten el nom de Puigdemont ho entenen i ens desitgen sort.

S’ha fet fosc i se’ns fa difícil trobar la casa on havíem reservat un apartament. És un poble molt petit, que no surt a cap mapa. És a la mateixa línia de la frontera, de manera que l’habitació és a Bèlgica i la terrassa a França. L’home ens recomana anar a Brussel·les en tren. L’estació és a 12 km, hi ha trens cada mitja hora i té un gran aparcament. Agraïm la informació.

Volem anar amb temps i arribem a l’estació a punta de dia. El tren va ple... de catalans, joves, grans i famílies amb nens. Es veu la il·lusió a les cares i fa pensar que amb aquest personal es pot aconseguir tot. L’estació central de Brussel·les és un autèntic formiguer. Hi ha tantes estelades que ens fa l’efecte de ser a Barcelona i no a 1.300 km. Les voreres van plenes vers el parc del Cinquantenari. La mitja horeta de caminar ens fa adonar de la magnitud de l’esdeveniment. Sembla la invasió catalana de la ciutat. Però no. Anem en so de pau, però decidits a no claudicar.

Falta més de mitja hora per a l’inici de l’acte i ja no es pot passar. Amb empentetes acompanyades de somriures aconseguim posar-nos sota la portalada i després ens situem en una placeta on quedem bloquejats. Diuen que el president ha tingut també dificultats per situar-se a la capçalera de la marxa. Finalment arrenca però nosaltres no ens podem moure de lloc. Un xicot amb un altaveu a l’espatlla dona alguna informació. La gent crida i canta, però no sentim els discursos. No hi fa res. Hem trobat amics coneguts i n’hem fet de nous. Quan les cames ens fan massa mal decidim sortir. Tot buscant un lloc per dinar, ens trobem amb el gruix de la manifestació que passa sota un balcó amb una gran bandera espanyola i els altaveus al màxim entonant “Que viva España”. Ballen i canten consignes espanyolistes. La gent els contesta des de baix amb cants patriòtics catalans. No sentim insults i l’anècdota no va més enllà. Millor.

Al restaurant on hem dinat no donaven l’abast per l’allau de catalans que omplia totes les taules. Ens arriben algunes novetats: no érem 45.000 persones sinó 60.000, la manifestació més gran que s’ha fet mai a la ciutat; però la guàrdia urbana no ha tingut en compte una part de la manifestació que s’ha hagut de desviar. Tant hi fa, érem els que havíem de ser. També han dit que la Junta Electoral havia prohibit a TV3 transmetre l’acte i ho ha pogut fer només de manera molt puntual. Ràbia. També diuen que la manifestació ha sorprès els belgues pel civisme i educació. 

No podíem marxar de Brussel·les sense fer un volt per la Grand Place i el nucli antic. La “invasió catalana” és total i absoluta. Bars i comerços estan atapeïts de gent que es proveeix de xocolata i dolços. A boca de fosc decidim enfilar la tornada. Avui dormirem a Chartres i demà, després de veure la catedral, emprendrem el “carretera i manta” cap a Catalunya. Ens queden molts quilòmetres per fer, però tornem amb les piles ben carregades. Com deia el meu amic, “si no hi arribem a anar, me n’hauria penedit tota la vida”.