Són les paraules que, al meu entendre, millor defineixen l’actitud del govern espanyol en relació amb els catalans. N’hi ha d’altres que també hi concorden, com podrien ser cinisme, tergiversació, mentida, manipulació... però totes elles són elements al servei de la idea principal: provocar a l’adversari un mal superior al que pretesament havia sofert anteriorment. També és odi i venjança l’atribució d’un delicte a una persona innocent, només per provocar-li un perjudici. En el nostre cas, és a dir a Catalunya, aquest odi i venjança són “legals” perquè hi concorre l’arbitrarietat i la mala fe d’unes instàncies judicials que no se signifiquen precisament per la seva imparcialitat.

Per exemple, han estat tancades a la presó sense fiança unes persones que han destacat sempre pel seu pacifisme i pel compliment de les seves obligacions com a representats de la voluntat popular. En canvi, s’excusa d’ingressar-hi els militants d’extrema dreta que varen entrar amb violència al local Blanquerna de Madrid per la Diada de l’any passat. El tribunal al·lega que alguns dels culpables —amb sentència ferma, a més— tenen fills petits. Però també tenen fills petits l’Oriol Junqueras i el Jordi Cuixart, i ells no han agredit ningú. En canvi, són inculpats de sedició i rebel·lió, unes acusacions que, si les analitzem, no quadren en absolut amb els fets.

Jo era davant el Departament d’Economia aquell 20 de setembre dels escorcolls i les detencions. I us puc ben jurar que en cap moment hi va haver la més mínima incitació a la violència. La gent cantava i cridava eslògans, però mai ningú, repeteixo, ningú, no va fer cap acte violent. Al contrari, Jordi Sànchez no deixava de fer proclames per la “revolució dels somriures”. És cert que els dos jeeps de la policia varen quedar empaperats, però també cal dir que no varen voler aparcar-los a l’interior, com se’ls va oferir. Tampoc no varen acceptar el passadís que Jordi Cuixart va organitzar per facilitar una sortida ordenada dels policies que eren a l’edifici. Aquesta és la “manifestació tumultuària”? S’ho haurien de fer mirar.

En el fons hi ha una altra qüestió, que és també a l’origen de les vel·leitats del govern espanyol i els seus peons judicials. I és l’èxit de la celebració del referèndum del Primer d’Octubre. Es va dir i repetir tant que no se celebraria, es varen dedicar tanta gent i tants esforços a buscar paperetes i urnes, que encara no han paït l’èxit de la seva celebració, malgrat la presència dels més de 10.000 “piolins” arribats d’arreu de l’Estat per impedir-ho i la violència de la intervenció policial.

Aquí hi ha la mare dels ous. El govern i els seus adlàters no poden suportar la idea d’un fracàs tan estrepitós i la pèrdua d’imatge davant les instàncies internacionals. ¿És democràtic deixar en llibertat les persones més corruptes del propi partit —el més corrupte d’Europa— mentre es tanca a la presó els que defensen democràticament idees que no concorden amb el partit del govern? Odi i venjança. Dictadura pura i dura.

El dia 21 ens ho juguem tot a una carta. O se segueix avalant l’arbitrarietat i la corrupció dels que manen o comencem de cap i de nou. No hi ha terme mitjà. És a les nostres mans.