En vigílies de Nadal, a la meva parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui ens solem trobar una petita comunitat cristiana de base. Dic de base perquè nasqué el 1977 com a reacció a la manca d’un contacte més personal i a la vegada comunitari de què el rerefons consistia a viure la vida compromesa de l’Evangeli amb sentit crític i adoptar una posició dialèctica vers l’Església oficial. Si bé, s’ha de dir sota la tutela d’un mossèn d’esperit conciliar, progressista i renovador que ens esperonava.

Aquesta comunitat encara se sosté, i manté el sentit de pregària com a centre de la trobada. Dins les diverses activitats repartides durant el curs de cada any, una vegada cada mes ens trobem. Solem fer xerrades sobre temes diversos, tant de caràcter teològic com social, orientades cap al compromís. La trobada d’aquest més de desembre ha estat una audició sobre El Pessebre de Pau Casals, (1876, el Vendrell - 1973 San Juan de Puerto Rico). Concertista català, virtuós en l’art del violoncel, pedagog, director i compositor conegut de fama mundial.

El Pessebre és un oratori (lloc destinat a fer oració), amb música del mestre Casals i lletra de Joan Alavedra. El Pessebre estava concebut per manifestar un tema de pau, de puresa de sentiments, de fe i esperança. Conceptes vinculats amb aspectes de la tradició cristiana: el Nadal i la Passió. Aquesta pregària musicada va constituir un missatge de pau i esperança que el compositor feu arribar a la humanitat, universalitzar-ne la creació amb diversos recitals arreu del món.

Casals es va caracteritzar per la seva lluita a favor de la pau mundial, la justícia i la llibertat. Recordo la notícia, en temps de la dictadura, quan l’escassetat de bona informació era un fet, que el 24 d’octubre de 1971 el secretari de les Nacions Unides a Nova York, U Thant, li lliurava la medalla de la Pau. Però el que més ens va emocionar fou el seu discurs, i unes paraules que va expressar de manera precisa sobre la personalitat de Catalunya, a banda de la interpretació d’El cant dels ocells, en agraïment al seu homenatge. Casals, en la seva intervenció, entre altres consideracions, digué : “... A més soc català. Catalunya va tenir el primer parlament democràtic, molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps —segle XI— van reunir-se a Toluges —avui França— per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra la guerra...”.

L’audició, gravada del Canal 33 per un company de la trobada, que la va preparar amb molta cura, assistit per bons aparells tècnics de so, ens va endinsar en el món musical de Pau Casals i el contingut del missatge de Joan Alavedra. Si bé no era el primer concert sobre el poema d’El Pessebre, sí que ens feu interessar sobre com es va concebre l’obra; no tant en el factor històric o biogràfic que ja coneixíem, sinó en la seva composició musical. L’obra d’El Pessebre, extensa i intensa, a part de ser creativa i amb connotacions pròpies d’un gènere català, té en la seva constitució base influències d’altres compositors clàssics de renom.

La vetllada ens feu fruir una vegada més del missatge de pau amb aquesta majestuosa obra, El Pessebre de Pau Casals.

Pau Casals atribuïa a la música un do especial que ell definia així: “La música, aquest meravellós llenguatge universal, hauria de ser font de comunicació entre tots els homes.”. Bon Nadal!