“A casa nostra estem acostumats a la imatge coneguda i reiterativa de la llar encesa amb l’avi explicant històries als menuts, dels paisatges bucòlics, dels plàcids aiguamolls i les pastures, de les muntanyes feréstegues plenes de gent noble que assisteix puntualment als aplecs, de les pastores i gent del camp que professen una gran religiositat...”.

Aquest paràgraf està tret del pròleg de David Santaeulàlia que signava com a director del Museu Comarcal de la Garrotxa amb motiu del centenari el 2003 de la mort de Vayreda, polític i pintor reconegut d’una família pairal carlina d’Olot. Així ho trobem en el llibre biogràfic Maryan Vayreda i Vila, 1853-1903, dels autors Margarida Casacuberta i Joan Sala i Plana, de la col·lecció “Artistes 2002”. Aquest paràgraf ens porta a la memòria com era el paisatge de muntanyes i petites valls de la Garrotxa, amb una població rural disseminada, on les activitats de la pagesia es desenvolupaven entre la seva religiositat i els seus costums.

“Un paisatge com de pessebre”, podem veure en la narració descriptiva de Santaeulàlia, perquè a la mostra de pessebres de tradició secular d’Olot iniciada vers el segle XVIII en mostren aquest retrat. No serà fins al 1880 que la notabilitat emprenedora d’una indústria d’imatgeria religiosa, portada a terme pels germans Vayreda i l’avi Berga i anomenada Art Cristià, possibilitarà l’elaboració de noves figures que donaran una gran empenta a la composició pessebrista. L’Escola de Tallers d’Arts i Oficis, de la capital olotina, hi participarà activament. Van obtenir de tot plegat, amb el pas dels anys, un reconeixement internacional.

A mitjans del segle XIX trobem que a Olot hi havia una gran activitat tèxtil;,tant de cotoners com de teixidors. Una base artesanal de producció de teixits d’indianes s’havia establert a la ciutat. Les indianes eren uns teixits de cotó estampats per una sola cara, i el seu nom és degut a la procedència dels seus dibuixos originals de l’Índia.

Per donar suport a aquesta indústria es va fundar l’Escola Pública de Dibuix, de què fou impulsor el bisbe Lorenzana, ja el 1783. Aquí s’ensenyava als aprenents com concebre les arts gràfiques de les indianes.
A finals del XIX s’incrementa la recuperació del sentit religiós ja iniciat per Jaume Balmes, en què la iconografia pren una embranzida important tant en el món occidental en general com en particular a la societat catalana. Seria aquí que els emprenedors de “l’art cristià”, creat anys després, aprofitarien per produir la indústria pionera d’iconografia sagrada, en què la figura del pessebre en sortiria beneficiada.

Les dades ens diuen que des de finals del 1800 i en especial en el primer terç del 1900 l’aprenentatge del món artístic al voltant del pessebre va ser molt important a Olot, quan una part considerable dels grans artistes que participaren en aquest pessebre històric van sorgir de l’Escola de Belles Arts d’aquesta ciutat. La influència d’aquesta activitat arribava a tota la població garrotxina. I com diria algú: “A Olot i la Garrotxa hem mamat de l’essència del muntatge del pessebre des de petits.”

A finals del segle XIX un rector de la parròquia de Sant Esteve d’Olot inicià la visita dels pessebres amb fins didàctics, amb el que hi havia a l’ermita de Sant Francesc, al cim del volcà Montsacopa. Si avui aquesta tradició secular pessebrista d’Olot la trobem estesa arreu de Catalunya o altres bandes de l’espai peninsular ha estat per la seva tenacitat i persistència a donar-la a conèixer. Per aquest fet i la seva història, no podem deixar de pensar que Olot és considerada el bressol del pessebre català.