Vicenç Cases, quan va arribar al Brasil no portava armes, ni drogues, ni drets de conquesta, ni afanys de lucre, a l’inrevés, només anava ple de bones intencions i carregat amb un tosc crucifix. Era un home senzill. Havia nascut vint-i-dos anys abans a Alborca (Albacete) i s’havia format en el noviciat de Sant Pere Claver de Lleida. Vicenç era un jove jesuïta, com ho és el sant pare actual.

El jesuïtes, pel que es veu, tingueren molta participació en la colonització d’Amèrica en defensa de les tribus indígenes, fent-los partícips de la cultura occidental, ensenyant-los les labors agrícoles, formant societats de comuns i ensenyant-los a explotar les riqueses naturals de l’entorn, infonent-los els principis de la justícia social i la cultura cristiana. La gran majoria dels cristians/catòlics actuals del continent americà ho deuen en bona part als jesuïtes i els franciscans, entre els quals en aquells temps s’hi trobaven el montblanquí fra Magí Català i el mallorquí Juniper Serra. Tots vostès hauran vist la pel·lícula La missió, que dona fe del que fou l’abnegació i el desinterès de centenars de missioners que caminaren per aquell continent participant el seu ideal per donar una vida millor als indígenes.

I no tots els que caigueren foren víctimes dels indis, sinó més aviat de la cobdícia i l’ambició de certs despietats conqueridors en voler-se fer amos i senyors de béns, vides i hisendes dels nadius, de vegades a través de sang, foc i massacres. 

Doncs bé, Vicenç Cases fou un d’ells, però potser anant per lliure. L’any 1966 arribà al Brasil i s’endinsà cap el Matto Grosso, la major boscúria selvàtica del món, amb el seu company d’orde, Aquino Lisboa, els quals connectaren amb diverses comunitats indígenes, entre elles els Myki i els Enavevé. La seua labor colonoevangelitzadora fou tan intensa com el fet de participar amb ells en les recollides de la mel, les plantacions de la iuca o la collita de cacauets, i el nostre jesuïta, valent-se d’una canoa, anant riu amunt i avall durant hores per intentar ajudar-los en el que bonament podia, sense oblidar-se de l’atenció espiritual que el motivà a construir una cabanya usada per a les atencions espirituals i per als casos de quarantena durant les malalties infeccioses, serveis que acabaren per convertir-lo en un d’ells, tant com per haver-li posat el nom indígena de Kixwi. Finalment acabaren per fundar junt amb el seu company una organització que en digueren Consell Indígena Missioner del Brasil, anys més tard fins i tot reconeguda pel govern d’aquell país.

La tragèdia li arriba a Cases-Kixwi quan l’hisendat Pedro Chiquetti, propietari d’una gran hisenda, volia engrandir-la encara més apropiant-se per la força d’unes terres que eren propietat dels indígenes Enavevé. Comptava amb la col·laboració del cap de la policia de la regió, Ronaldo Osmar. Chiquetti, amb el beneplàcit de la policia, va enviar tres caïnites que torturessin Kixwi perquè influís en la cessió de les propietats al seu amo, i com que s’hi negà el massacraren. Intentaren amagar-ne el cadàver, però la providència feu que es descobrís el seu cos quaranta dies més tard en una cabanya, amb evidents senyals de tortura. El cos presentava un forat al crani i el ventre rebentat d’una punyalada, segurament amb la pretensió que morís dessagnat. Els seus estimats indis recolliren les seves despulles amorosament i li donaren sepultura, amb totes les pobres riqueses que els pobles primitius honren els seus morts. Heus ací la seva tomba.

Aquest morbós fet s’escaigué l’any 1987. Ara, trenta anys després, s’ha esclarit el cas, que en un principi havia caigut en l’oblit segurament a base d’influències fàcils d’endevinar.

El fet d’haver-se trobat el seu cadàver intacte i sense que les feres l’haguessin devorat durant els quaranta dies que estigué a la intempèrie, els jesuïtes ho atribueixen a un miracle que els farà portar el cas al Vaticà.

Heus aquí la vida exemplar d’un home que, havent nascut a Europa, morí a Amèrica després d’haver-se fet indi Enanevé.