Portem un seguit de dies vivint amb l’ai al cor, entre altres qüestions, per la falta de pluja. Els nostres ulls estan fixats al cel, més que mai. Un cel blau faltat de núvols de pluja. Ens el mirem amb delit. Tant és així, que el programa del temps el vivim amb un estat d’espera inusitada. I sobretot aquest any, que tenim sequera de pronòstic reservat; tant a Catalunya com a les Espanyes, l’expressió de “no plou?” s’ha fet popular d’una manera fixa.

Hi ha queixes per a tots els gustos, fonamentades en la necessitat de pluja, i amb raó. Però què s’hi pot fer a banda d’estalviar aigua, per als que anem a peu i se’ns demana de tot davant del que sembla l’irreversible canvi climàtic.

He vist i viscut situacions depauperades per la manca d’aquest líquid preciós. Recordo ja l’any 1992 que vaig veure el cabal del riu Segre molt migrat d’aigua al seu pas per la Cerdanya, però per sort no va durar.

Només feia deu anys, el 7 i 8 de novembre de 1982, que hi havia hagut les grans inundacions i desbordaments dels rius pirinencs: Noguera Ribagorçana, Pallaresa, Segre, Valira, Llobregat i Ter. Aquella pluja esdevingué tragèdia, en algunes comarques més que en altres, tant per les víctimes que hi hagué com pels béns materials. Moltes famílies en sortiren perjudicades. Aleshores es parlava de milions de pessetes en pèrdues. El resultat fou que es considerà zona catastròfica per decret llei.

Parlo d’aquest fet perquè al cap de pocs dies d’haver passat aquest desastre vaig fer acte de presència al lloc amb la finalitat de recollir-ne dades, tant documentals com fotogràfiques. Certament l’espectacle desolador es feu evident. La visita de les conques, tant del Segre com del Valira, per la informació recollida, foren les més colpidores. Després seguirien el Llobregat amb resultats catastròfics semblants, i en un nivell més baix s’hi trobaria el Ter al seu pas pel Ripollès, Osona...

El mes de juliol del mateix any a Catalunya cremaven 17.000 hectàrees de bosc que afectaven sis comarques: Garraf, Penedès, Bages, Berguedà, la Garrotxa i el Vallès. D’aquesta comarca última ho puc afirmar perquè vaig participar, amb altres voluntaris, en les tasques d’extinció del foc, amb instruments ben rudimentaris.

Aquestes contrarietats, unes més naturals que d’altres, ja que les del foc semblaven més provocades que res més, s’han succeït al llarg del temps. Les dades històriques de què disposem, pel que fa a les sequeres, en ressalten diferents períodes, que van des de 1566 fins als nostres dies. Així com el factor d’inundacions per pluges, tot i que aquí hi entrarien altres ítems a analitzar.

“El foc té senyor que l’aigua no”, diu el refranyer popular, i els nostres avis així ens ho recordaven. La memòria històrica parla que el 1944 ens afectà una greu sequera, i a la comarca d’Osona els pagesos comenten que havien de lligar les garbes de blat amb fanals, ja que no hi havia suficients tiges del mateix cereal per fer la lligada.

No sabem quant durarà la falta de pluja, tot i que s’ha dit que amb el temps no s’hi pot fer res. Però ara aquesta percepció de la realitat ha canviat una mica, perquè el món de la ciència ja fa temps que ens ha posat en estat d’alerta cridant a responsabilitats. La contaminació n’és la causa.

Els de baix sempre estem disposats a fer els deures per prevenir i tenir cura de la nostra natura per a les generacions futures. I els de dalt, governs d’estats i del món dels diners, què pensen fer? Només cal recordar, entre altres, el senyor president dels EUA, D. Trump, que diu que passa del tema. Estem ben arreglats...