Un somali arriba a Barcelona com a immigrant. Es dirigeix a la primera persona que veu caminant pel carrer i li diu:  – Gràcies, senyor espanyol, per deixar que em quedi en aquest país, que facilita als immigrants casa, diners per menjar, l’atenció mèdica gratuïta, l’educació gratuïta, l’atenció a la família, i tot gratuït.

El transeünt, veient que l’altre el confon, li respon: “Perdoni, sens dubte vostè s’equivoca, ja que jo no soc català sinó afganès”.

El somali, confús per l’equivocació, segueix camí. Amb això que es topa amb una altra persona que, per la seva aparença, estima que ha de ser del país. Sense poder aguantar-se l’aborda: “Senyor, gràcies per compartir amb mi el seu meravellós país, que és Catalunya. I segueix amb el mateix reguitzell que li ha dit a l’anterior!”.

El transeünt, de pèl encrespat, ulls negres i rostre bru, no el deixa acabar: “Jo no soc català, sóc iraquià!”.

El nouvingut segueix caminant i a la següent persona que veu s’hi apropa i li diu: “Gràcies per l’acollida que em fa la seva meravellosa Catalunya o Espanya, perquè ja no sé on em trobo.”

La persona abordada, en veure’l tan atordit, li fa una encaixada de mà tot dient-li: “Jo soc del Pakistan, no soc pas català. Malgrat tot ha caigut en un bon país per als immigrants.”

El nostre somali, perplex, veu finalment una senyoreta molt piripi, guapa, distingida, ben vestida, i pensa que aquesta sí que ha de ser d’aquí. Il·lusionat, li pregunta: “Vostè sí que és catalana, veritat? Doncs miri, li dono les gràcies per compartir amb mi el...”.

Ella, posant un rictus picaresc amb els seus gruixuts llavis, li diu posant cara de pena: “Ho sento, soc índia, de l’Índia asiàtica, no ianqui”. I sense més ni més, gira cua i el deixa plantat. 

Atordit del tot, no sap que fer per donar les gràcies a algú que sigui del país, vaja! Llavors veu un senyor molt ben vestit, adipós, amb barret de feltre, corbata de seda, vestit amb gavany de pell, que baixa d’un cotxe amb un puro fumejant a la boca. “Aquest per força ha de ser d’aquí, amb la planta que fa.” Sense pensar-s’ho gaire corre per donar-li les gràcies. 

– Senyor català, gràcies per...

L’altre el talla: “Perdoni, no s’equivoqui. Jo no soc pas català, sinó que soc rus instal·lat a Marbella, i si avui soc aquí és per cuidar els meus negocis.” Ho diu pensant: “Per la condició de companyia de socis anònims, com que només tinc quatre accions quedo sense responsabilitat manejant capitals en negre.” El somali ja no pot més. Emparant-se en la pretesa bona educació del milionari, decideix preguntar-li: “Però, em pot dir, si us plau, on són els catalans d’aquest país?”.
El milionari consulta el seu Ròlex, i veient que són les deu de matí, li diu picarescament:

– Els catalans? Estimo que tots estan treballant.