La Colla del Dimarts

Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
La Colla del Dimarts són un grup d’avis excursionistes amants de la muntanya que durant tot l’any menys el mes d’agost surten d’excursió. Solen culminar cims i fer rutes per carenes, valls, cingleres, fonts... De fet la seva especialitat es concentra entre el Pirineus, Prepirineu, la Serralada Transversal i el lloc de la Serralada Prelitoral més propera des del lloc on viuen.
Són gent de Vic, amb edats d’entre 70 i 85 anys que tota la vida, des de la seva joventut, qui més qui menys han practicat algun esport de muntanya, o bé els ha anat el caminar. La programació la porten a terme cada dos mesos. Hi ha algú que se’n responsabilitza. Solen fer trobades per arribar acords. I els itineraris els fan arribar a cadascun dels seus membres.
Si anem pel terme de l’Esquirol (Osona), hi trobarem la serra de Cabrera i Aiats, amb una climatologia atlàntica. De Cabrera sabem que té 1212 metres d’alçada. En aquest mateix indret s’hi troba el santuari de la Mare de Déu de Cabrera, del segle XVI. Aquesta muntanya envoltada de cingleres , sol ser punt de trobada dels nostres excursionistes.
Per accedir-hi cal passar per sinuosos camins; algun amb certa perillositat reforçat amb passamans o cablejat, d’altres més accessibles, fins i tot hi trobareu escales. Al santuari hi ha l’antiga hostatgeria, oberta els caps de setmana, que per cobrir la seva intendència té el suport d’un petit “muntacàrregues”, com si fos aeri, amb què hi porten el necessari.
Els nostres amics, que tenen cura del lloc per l’estima que hi tenen posada, cada any per Sant Jordi canvien la senyera que hi tenen penjada, en un pal de ferro, per tal de renovar-la. No tan sols han fet aquesta col·laboració, sinó que han propiciat sobre una pedra de marbre una visió circular orientativa de tot el seguici de muntanyes que des de l’horitzó envolten aquest indret, amb els seus noms corresponents. També tenen un monòlit que recorda mossèn Cruells, amic i col·laborador, que fou responsable durant un temps del santuari.
D’Aiats direm que és una serra veïna de 1.000 metres d’alçada. S’hi arriba pel coll de Bram. Té característiques semblants a Cabrera per la seva constitució geològica. Ens ofereix una vista preciosa a vol d’ocell. Si bé el lloc és més silvestre, perquè no hi resta cap habitatge. Ha estat zona de pastures, amb arbres de pi avet, o de fulla caduca com el faig, i algun roure... Se sap que temps passat s’hi feia llavor de patata.
La Colla del Dimarts, com tantes colles o agrupacions que són conseqüència d’aquell excursionisme, com tots els amants de la muntanya porten dins el cor l’estima per Catalunya: les seves arrels mil·lenàries, des del respecte a la natura, terra, cultura, la llengua, sobretot el territori, la pròpia història i la gent. Una manera de preservar els nostres drets més elementals.
Només ens cal rememorar els que foren els pioners d’aquesta activitat cultural i esportiva de muntanya amb el nom Associació Catalanista d’Excursions, sorgida el 1876, fruit dels postulats de la renaixença, que en foren els primers referents. Anys després canviaria el nom per Centre Excursionista de Catalunya.
Un seguit de personalitats catalanes, amb el temps, nodriren hi han nodrit aquesta institució centenària, com són literats, geòlegs, folkloristes, editors, mariners, escriptors, religiosos, polítics, historiadors... Clau per a la recuperació de la llengua catalana; bressol de l’Institut d’Estudis Catalans... Només a pocs dies del 41è Aplec Excursionista dels Països Catalans, celebrat a Reus el mes de desembre passat, ens portà a la memòria del que ha estat i és l’excursionisme a Catalunya, i per descomptat als Països Catalans.
Són gent de Vic, amb edats d’entre 70 i 85 anys que tota la vida, des de la seva joventut, qui més qui menys han practicat algun esport de muntanya, o bé els ha anat el caminar. La programació la porten a terme cada dos mesos. Hi ha algú que se’n responsabilitza. Solen fer trobades per arribar acords. I els itineraris els fan arribar a cadascun dels seus membres.
Si anem pel terme de l’Esquirol (Osona), hi trobarem la serra de Cabrera i Aiats, amb una climatologia atlàntica. De Cabrera sabem que té 1212 metres d’alçada. En aquest mateix indret s’hi troba el santuari de la Mare de Déu de Cabrera, del segle XVI. Aquesta muntanya envoltada de cingleres , sol ser punt de trobada dels nostres excursionistes.
Per accedir-hi cal passar per sinuosos camins; algun amb certa perillositat reforçat amb passamans o cablejat, d’altres més accessibles, fins i tot hi trobareu escales. Al santuari hi ha l’antiga hostatgeria, oberta els caps de setmana, que per cobrir la seva intendència té el suport d’un petit “muntacàrregues”, com si fos aeri, amb què hi porten el necessari.
Els nostres amics, que tenen cura del lloc per l’estima que hi tenen posada, cada any per Sant Jordi canvien la senyera que hi tenen penjada, en un pal de ferro, per tal de renovar-la. No tan sols han fet aquesta col·laboració, sinó que han propiciat sobre una pedra de marbre una visió circular orientativa de tot el seguici de muntanyes que des de l’horitzó envolten aquest indret, amb els seus noms corresponents. També tenen un monòlit que recorda mossèn Cruells, amic i col·laborador, que fou responsable durant un temps del santuari.
D’Aiats direm que és una serra veïna de 1.000 metres d’alçada. S’hi arriba pel coll de Bram. Té característiques semblants a Cabrera per la seva constitució geològica. Ens ofereix una vista preciosa a vol d’ocell. Si bé el lloc és més silvestre, perquè no hi resta cap habitatge. Ha estat zona de pastures, amb arbres de pi avet, o de fulla caduca com el faig, i algun roure... Se sap que temps passat s’hi feia llavor de patata.
La Colla del Dimarts, com tantes colles o agrupacions que són conseqüència d’aquell excursionisme, com tots els amants de la muntanya porten dins el cor l’estima per Catalunya: les seves arrels mil·lenàries, des del respecte a la natura, terra, cultura, la llengua, sobretot el territori, la pròpia història i la gent. Una manera de preservar els nostres drets més elementals.
Només ens cal rememorar els que foren els pioners d’aquesta activitat cultural i esportiva de muntanya amb el nom Associació Catalanista d’Excursions, sorgida el 1876, fruit dels postulats de la renaixença, que en foren els primers referents. Anys després canviaria el nom per Centre Excursionista de Catalunya.
Un seguit de personalitats catalanes, amb el temps, nodriren hi han nodrit aquesta institució centenària, com són literats, geòlegs, folkloristes, editors, mariners, escriptors, religiosos, polítics, historiadors... Clau per a la recuperació de la llengua catalana; bressol de l’Institut d’Estudis Catalans... Només a pocs dies del 41è Aplec Excursionista dels Països Catalans, celebrat a Reus el mes de desembre passat, ens portà a la memòria del que ha estat i és l’excursionisme a Catalunya, i per descomptat als Països Catalans.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres

