El 4 de gener vaig anar veure una exposició de pintura a l’oli al Casino de Caldes de Montbui (Vallès Oriental). En entrar a la sala, per tal de fer-me càrrec de la mostra, vaig fer-hi una mirada ràpida. El cas fou que, en un racó del local, hi havia un quadre que em va cridar l’atenció.

Era una pintura de format gran, amb un marc de perfil prim de color fosc. Al seu interior hi havia la imatge d’un bosc. La seva configuració em va captivar la mirada. I sense acostar-m’hi, per no trencar el que estava veient, mantenint així una certa separació, l’anava descobrint: les seves tonalitats, la seva llum, els seus colors... Podríem dir que l’estil emprat de l’autor sobre la tela, i la resta d’obres, estaven concebudes dins la idea impressionista.

Els primers impressionistes van voler sortir fora, a l’aire lliure, per captar les sensacions que oferia la llum, al mateix instant que la percebien. És a dir, l’efecte que fa la claror natural sobre els objectes, tant d’un paisatge com de la vida quotidiana. En definitiva, una representació del món, espontània i directa.

La fidelitat de representar les formes i fugir de la minuciositat, mirant d’aplicar els diferents matisos en l’estat natural sense realitzar esbossos previs, era la seva manera de fer. Els precursors d’aquest estil evitaven la barreja dels colors sobre la paleta. Ells els aplicaven directament sobre la tela; al costat d’un color primari, un altre de complementari per aconseguir un efecte òptic.
Fugien del negre. Perquè el negre, com diuen els entesos, no és negre del tot; està compost de diversitat de colors foscos. Per tant, calia veure que fins en els tons foscos hi havia color. 

El quadre que veia oferia traces d’aquesta sensibilitat impressionista... si bé el nostre pintor fa servir l’espàtula, en comptes del pinzell. I la barreja la fa sobre la paleta. L’aplicació dels colors segueix les directrius impressionistes per obtenir una visió òptica en què, barrejats per la retina de l’observador, des d’una certa distància augmenta la lluminositat contrastada pels colors: primaris i complementaris, aplicats en el paisatge figuratiu. 

Ramon Vilanova, fill de Caldes de Montbui, és el pintor i realitzador d’aquesta obra. Autodidacte, com diria el crític d’art el Sr. Josep Maria Cadena, que el presentà el dia de la seva inauguració: “Un pintor que s’ha fet a ell mateix. És un analista de les sensacions que constantment no deixen d’arribar-li. Va per la natura amb l’afany de connectar amb tot allò que li ve de lluny i que porta, des de molt abans, en el seu interior, i que finalment troba. Els actes de Vilanova són instintius, però altament racionals en el seus orígens.”

La pintura de l’artista Vilanova és de temporada; quan ell la veu, és en aquell moment que la produeix. No fa mai una pintura que sigui fora del temps natural. Fa una adequació perfecta dels espais que pinta. Intenta captar la llum del que veu en el moment. Com diria una articulista: “L’obra de Vilanova són els paisatges, els colors i la llum.” 

Va néixer a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) l’any 1947. Començà a pintar ja de manera autodidacta als 16 anys. Tot i que va estudiar per a aparellador, fou a partir de 1973 que exposà de forma continuada, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol i a l’estranger. Ha rebut importants premis de pintura. Ha exposat tant a França com a Alemanya i els Estats Units, on —en aquest últim país— el seu treball gaudeix d’un gran prestigi.