Sant Dubte

Era una tarda assolellada d’un dia d’agost, d’anys passats. Als camps de blat segats s’hi veia el rostoll, amb una terra tota empolsinada. Veníem de seguir un itinerari per la Segarra, i ja de tornada, decidírem visitar la població segarrenca d’Ivorra, per seguir després cap a Calaf (Anoia), agafant l’Eix Transversal en direcció a Vic (Osona).

Ivorra és un poblet de l’altiplà segarrenc, amb molta història, i amb una alçada de 560 metres d’altitud sobre el nivell del mar, i 114 habitants, situat en una petita elevació a la dreta de la riera d’Ivorra, afluent del Llobregós. El Llobregós és un riu que aboca les seves aigües al Segre pel cantó de Ponts (Noguera).

L’origen del poble cal trobar-lo a l’època medieval, al voltant d’un castell de frontera amb l’Al-Àndalus, on la torre mestra, de 18 m, fortificada, testimonia aquest passat, i una cisterna del s. XIII; tot plegat formava part del que fou una vila closa, tot i que hi ha dades arqueològiques de jaciments prehistòrics. En la història que iniciem a l’edat mitjana (s. XI), tenien el domini del terme primer els comtes d’Urgell i, més endavant, el vescomtat de Cardona.

L’església, amb el seu patró sant Cugat, construïda a finals del XVIII, a extramurs, esdevé un dels millors exemples d’arquitectura religiosa del Barroc a la Segarra. Aquesta va substituir l’antiga església romànica del s. XI. Al seu interior podem veure la imatge romànica de transició, de santa Maria d’Ivorra (s. XIII), el reliquiari gòtic de Sant Dubte, i un retaule gòtic (s. XV).

Es posa de relleu que el rei Ferran II, el Catòlic, abans d’esposar-se amb Isabel la Catòlica, tingué una amant: Aldonça d’Ivorra, amb qui va infantar un fill: Alfons d’Aragó (1470-1520), que fou arquebisbe de Saragossa.
Als afores del poble, i venint de la carretera del Portell, ens aturàrem davant del santuari de “Sant Dubte”. Indret a què paràrem atenció. Aquesta església està situada entremig de camps de conreu, on en temps passats hi hagué una altra ermita romànica dedicada a santa Maria.

L’edifici, que s’havia quedat petit per les moltes peregrinacions que s’hi feien, es va construir de nou el 1663. El 1762 s’hi va fer l’actual façana barroca, adossada a l’església i a l’antiga hostatgeria. L’any 1936 fou cremat el retaule barroc que hi havia. Actualment es conserva una altra imatge gòtica del mateix poble, de finals del s. XIII, que està guardada al Museu de Solsona.

S’explica, per mitjà de la tradició que hi fa referència, que l’any 1010 (s. XI), a l’ermita de Santa Maria, actual santuari de Sant Dubte, mossèn Bernat Oliver va dubtar de la presència del Crist en l’Eucaristia i, de sobte, el vi es va tornar sang i va començar a vessar cap a terra.

El juliol del 2015 s’hi inaugurà una exposició sobre el mil·lenari d’aquest fet, al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, amb plafons explicatius, i s’hi va editar una catàleg: tot molt ben documentat, tant pels textos com per fotografies dels mil anys d’història (1010-2010), del que fou el miracle eucarístic sobre Sant Dubte. En el moment del seu aniversari es va commemorar de manera solemne amb un any jubilar.

“In dubio pro Deo”, que vol dir “en cas de dubte a favor de Déu”, seria el titular de l’exposició. Una anàlisi rigorosa de diferents professionals universitaris, des de distintes disciplines, del que fou el prodigi medieval, tant en la història, la teologia, sociologia i l’antropologia, en donarien raó. Aquesta mostra religiosa fou itinerant per diverses poblacions del bisbat de Solsona, com Cervera, capital de la Segarra, i tingué bona acollida.

Cal posar esment en l’aportació teològica a través de la història del document que feu el teòleg de renom mossèn Jesús Huguet, que morí amb setanta anys, desgraciadament, d’accident, el 2012; l’escrit es va publicar més tard. S’hi pot accedir per internet a www.santdubte.com, on hi ha un enllaç. Val molt la pena fer-hi una lectura.