És evident que la investidura del proper president de la Generalitat s’ha complicat extraordinàriament. De fet, ens trobem en un dels moments més complicats i perillosos de tot el procés. I no només per la intransigència de l’Estat espanyol o per la posició d’uns jutges que semblen moure’s més per criteris de venjança que no pas d’imparcialitat. Mantenir en una presó preventiva els Jordis, l’Oriol Junqueras i el Joaquim Forn com si fossin delinqüents perillosos, és una autèntica aberració. Però ara el perill també prové de nosaltres. Una lluita interna seria fatal.
Davant d’una violència de facto per part de l’Estat i una interpretació arbitrària de les lleis només hi ha dues actituds. Descarto ja d’entrada la doble presidència i la investidura a distància. Però ha arribat el moment de prendre una decisió. Per tant, o bé es tira pel dret investint Puigdemont com a president legalment escollit —i per tant, amb la certesa d’un empresonament immediat—, o bé es busca una alternativa en un altre candidat no imputat per la justícia, encara que això suposi reconèixer la força d’un estat que imposa brutalment les seves condicions malgrat perdre estrepitosament les eleccions.
Si fins ara hem aguantat tots els embats és perquè ens hem mantingut units. Però ara correm el perill de fer el joc a Madrid. L’Estat i el govern central han buscat per tots els mitjans la divisió de l’independentisme. Fins ara no ho han aconseguit. Els seus atacs ens han unit encara més i hem estat capaços de plantar cara a unes forces clarament superiors. Però tots teníem un objectiu comú, sense fissures: establir un estat a Catalunya en forma de república. Ara, teòricament continuem defensant-la, però ens barallem per la forma de dur-la a terme. Els estem posant en safata allò que per la seva iniciativa no havien aconseguit. 
D’una banda cal assegurar el compliment dels compromisos adquirits abans de les eleccions, i d’una altra, acceptar que en un enfrontament directe amb Madrid tindrem sempre les de perdre. Encara que tinguem la raó, ells tenen la força i no cediran. Ja ho hem experimentat a la nostra pell. Tampoc no tenim els avals exteriors que ens farien falta perquè l’Estat canviés d’actitud. Europa ens ha fallat. Per tant, cal ser imaginatius i buscar alternatives. Possiblement la independència no arribarà d’un dia per l’altre, però seguirem en el mateix camí. En canvi, amb iniciatives no consensuades i acusacions mútues, l’única cosa que aconseguirem serà desprestigiar el procés, desil·lusionar un poble fins ara animós però ja prou cansat i, en definitiva, donaríem la raó als adversaris.
Per continuar el camí emprès, per damunt de tot cal voluntat de diàleg, examinar les possibilitats reals i arribar a acords entre nosaltres. Sense retrets. Això vol dir flexibilitat, amplitud de mires i generositat. S’ha de partir del fet que ningú té tota la raó i caldrà cedir en algunes coses. Ens hi juguem massa per deixar-ho perdre per personalismes. Hem arribat al límit i espero que tots plegats tinguin prou seny per deixar de tirar-se pedres a la teulada. El poble no s’ho mereix. Com deia i repetia la Muriel Casals —avui que fa dos anys que ens va deixar—, “ningú no entendria que no es posessin d’acord”.