Ens referim a la vara de fusta que abans tothom portava a la mà per ajudar-se en el caminar. En altres èpoques es va fer servir amb fruïció. Ara només l’usa qui la necessita. El segle passat, per exemple, el portava des de l’alta societat al poble ras. Els bastons dels aristòcrates eren de fustes nobles i metalls preciosos, mentre que la resta es feien de qualsevol fusta, inclús de fusta feble de riu, la qual, prèviament corbada per un artesà mitjanament destre, quedava a l’abast de qualsevol caminador. 

De bastons n’hi ha de moltes classes: el bastó de caminar, el bordó o bastó del pelegrí, la batolla, o el bastó llarg i prim que el pagès usava per despenjar els fruits “suspesos”. El burxanc, bastó amb punxa, quasi un arma. 
D’aquests n’existeixen de diversos tipus. Des d’aquell garrot al pal, la vara, el gaiato, el punter de la pissarra, la porra, el bat de beisbol i els elegants estendards. Tampoc s’han d’oblidar els bastons aristòcrates, com els ceptres reials, o els bàculs bisbals, que a la fi no deixen de ser bastons, encara que de luxe. També ho és la maça que porta amb pompa i solemnitat el cap de desfilada, com també s’han de tenir presents els ortopèdics... toca ferro!

Aquest suport va ser tan i tan apreciat, que fins i tot va crear un ofici de títol “el bastoner”, plasmat inclús en el catalaníssim Tríptic Arbre dels Oficis d’Ivori.

En altres èpoques estigué en la millor de les usances. Es portava per anar al camp, per caminar (avui fer footing), però aquell amb més dignitat i assossegament; fou company inseparable a les carreres de cavalls, als camps de golf, per visitar els museus, anar al Liceu o acudir a les recepcions de Capitania General, així com per a la senyorívola passejada per bulevards i rambles.

Als halls de luxe no hi faltava un cilindre de pisa especial per a bastons, així com als rebedors de les cases burgeses. Allí s’hi posaven els bastons amb mànec de plata o d’or amb empunyadures de caps d’animals, habitualment caps de lleons, gossos o altres animals, sempre a poder ser exòtics. Aquests bastons havien de ser de fusta fina, principalment de caoba o d’un groguenc bambú tropical.

El bastó era un estri adient per a totes les classes socials. Present en els ambients aristocràtics, ho era també en cercles menestrals i de la pagesia. Servia fins i tot per collir figues i cireres a les nostres comarques, valent-se de l’empunyadura corba, que apropava les rames. Era imprescindible per anar a la muntanya, amb la qual cosa es pot dir que ha estat motor auxiliar per a molts excursionistes. Fou vehicle de pelegrins, vianants, i, atenció!, dels vells. Aquests, pobrets, es pot dir que no podien caminar sense el bastó o el gaiato, segons el grau social del vell.

El bastó era omnipresent en tots els estaments socials i oficials. Inclús avui en queden il·lustradores reminiscències: els alcaldes i regidors porten la vara de “mando”? I els militars de cavalleria? Precisament l’oficialitat britànica de totes les armes es distingeix, encara avui, per portar la vareta (no podia esperar-se una altra cosa de la invariable tradició anglesa). Els mariscals alemanys feien ostentació i pompa del bastó-ceptre, igual com els emperadors dels imperis passats immortalitzats en nombroses obres d’art.

I les cartes de joc de taula? ¿No existeix un pal anomenat precisament de bastons? Dotze cartes presidides per un rei que porta una maça que no deixa de ser un garrot gros.

Figures representatives del món de l’espectacle i del cinema han fet exhibició de bastó: Charlot no se’l deixava mai. A Fred Astaire li feia de complement quan ballava sol. Vers personalitats amb bastó, fotografies de Roosevelt, Mac-Artur, Joan Pau II, Montgomery. Fins i tot a la Bíblia n’apareixen sovint. Gustave Doré en prodiga la mar: Moisès, per exemple, en porta un de llarg a la mà en baixar del Sinaí. 

En la cultura popular s’han afermat en els populars “balls de bastons”, tan presents en l’afició del poble, 
Del bastó n’ha quedat testimoni fins i tot en el refranyer: “Vesteix un bastó i semblaràs un senyor”, o “Qui no escolta la raó, escolta el bastó”. També en el camp de les locucions: “Posar bastons a les rodes”, senyal d’entorpir, i el clàssic “Si no fas bondat, xarop de bastó”.

En canvi avui el bastó ha caigut en un desús estrepitós. No en porta ningú. Potser pel fet que faci nosa dins el cotxe.
I ens acomiadarem subratllant que aquesta apologia del bastó no és pas per ressuscitar-lo, ja que els temps no retornen mai. L’article s’ha fet per recordar la remembrança nostàlgica d’un altra època, quan el bastó va ser bitàcola d’una l’elegant singladura social.