Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de Sao Félix do Araguaia (Brasil), Barcelona li va retre homenatge a l’església del Pi, divendres dia 16, amb motiu dels seus 90 anys. Nascut a Balsareny (Bages) el 16 de febrer de 1928, va professar com a missioner claretià el 1949.

Durant un temps fou animador i professor a Catalunya i formador a Barbastre i Madrid. L’any 1968 va marxar cap al Brasil per fundar-hi una missió claretiana. El 1971 va ser nomenat bisbe de la prelatura de Sao Felix i des de llavors no ha tornat a Catalunya. Se’l coneix pel seu compromís amb les comunitats indígenes i l’església popular a l’Amazònia. Aquesta actitud l’ha convertit en tot un símbol de la denúncia profètica a favor dels més pobres, del que ell anomena causes.

Les causes que han marcat la vida del bisbe Pere es troben: en defensa de la terra i dels seus amos, els camperols contra els interessos de les multinacionals i poderosos; i la teologia de l’alliberament, més ecumènica, inspirada en l’Evangeli, per als més desfavorits. Els indígenes, de la mà de Pere Casaldàliga, han recuperat poder dialogar amb igualtat de condicions. I l’Amèrica Llatina, on ha creat relació i lligam entre els pobles.

Com diria algú: “Pere Casaldàliga és d’aquestes persones que han marcat la societat catalana des de la distància. És la història d’un bisbe rebel enfrontat als poderosos i amenaçat de mort per la seva denúncia social.”

Pere Casaldàliga ha escrit i participat en més d’un centenar de llibres, tant en la vessant filosòfica teològica i social com poètica, o bé en reportatges que han explicat la seva vida i obra. L’editorial Claret va ser la difusora del seu pensament a Catalunya en la seva llengua materna, amb un seguit de llibres de què destaquen Pere llibertat, Encara avui respiro català o A l’aguait del Regne.

La seva causa comença a ser coneguda internacionalment quan rep les primeres amenaces de mort. En un dels fets més dramàtics que va viure l’any 1976.

Des de la prelatura de Sao Félix ha promogut una església allunyada del poder. Només ha fet alguns viatge a l’Amèrica Llatina i a Roma després d’ajornar durant diversos anys la preceptiva visita al papa, que realitzen tots els bisbes.
El 1990 hi va haver una campanya internacional per promoure la seva candidatura com a Premi Nobel de la Pau. Entre molts altres reconeixements, també ha estat investit doctor honoris causa en diverses universitats del Brasil i el 2006 va rebre el Premi Internacional Catalunya, el primer català a obtenir aquesta distinció.

El 2005, després de complir els 75 anys, va ser rellevat de la responsabilitat episcopal, però continua residint com a bisbe emèrit a Sao Félix. Afectat pel Parkinson, els darrers anys s’ha reduït la seva mobilitat i la capacitat per comunicar-se, però continua sent un referent i una veu profètica. Encara manifesta en fermesa: “Les meves causes valen més que la meva pròpia vida, perquè són les causes que donen sentit a la vida. Una vida sense causes és una vida pobra, trista i buida.”

I afegeix: “Així com ha costat tant, i encara costarà, defensar el dret de les persones, estem a “l’abecé” en els drets dels pobles, i els pobles grans han imposat les seves identitats i han negat les identitats dels petits.” Pobles petits com els indígenes que ell ha defensat al Brasil, però també fora d’aquest continent.

Aleshores no podem deixar d’expressar, des de la consciència, que les causes del bisbe Pere també són les nostres causes: la defensa dels drets humans, tant nostres com dels altres; dels nostres drets a ser com a poble; dels socials, culturals, polítics, econòmics... Perquè són drets ineludibles, i donen sentit a la nostra vida.