Vicissituds del general Batet
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
El general que fou vituperat per les esquerres i les dretes.
El seu infortuni, ésser lleial al govern central de la República en dues ocasions.
Afusellat per no sumar-se a l’aixecament militar del 1936.
Després d’aquesta presentació ja no seria necessari seguir amb el tema, però pensem que no serà sobrer ampliar-lo amb unes explicacions i fer unes breus consideracions.
Domènec Batet i Mestres va néixer a Tarragona l’any 1872. Familiarment lligat a la nostra pedania de Lilla, morí a Burgos sentenciat a mort pels militars aixecats el 1936 després d’haver intentat aturar el cop d’estat contra la II República.
Ingressà a l’acadèmia militar l’any 1887 i el 1895 ja era a Cuba com a tinent voluntari, fins al 1898, on només al cap d’un any de servir fou ascendit a capità per mèrits de guerra. El 1897 tornà a Espanya, continuà els estudis i el 1919 ja era coronel. El 1925 va ascendir a general de brigada i va ser destinat a Alacant, i més tard a la seva Tarragona.
Batet tenia una condició diferent dels altres alts càrrecs militars de l’època. En primer lloc el seu origen català; també la falta de tradició militar de la seva família, ja que fou el primer d’ostentar aquest ofici, situació que el faria modelar una consciència humanista i liberal, i fermament cristiana, que li feu xocar molt ràpid amb la mentalitat de l’exèrcit professional. Tot plegat, el feu un militar atípic, completament aliè a l’esperit de casta que ostentava bona part de l’oficialitat espanyola dels primers anys del segle XX. No simpatitzava gaire amb els denominats africanistes, i aquells tampoc amb ell, per haver col·laborat en el denominat “Informe Picasso”, portat a terme desprès del desastre d’Annual de l’any 1921, on es van fer relluir les responsabilitats i les mancances de l’exèrcit d’Àfrica que participà en aquelles campanyes, fet que no li perdonarien els afectats.
En els primers moments de la dictadura de Primo de Rivera, Batet va acceptar el nou règim. No obstant, el 1926 fou detingut i processat per la complicitat en l’intent de derrocament de la dictadura de Primo conegut com la “Sanjuanada”, però el Consell Superior de Guerra el va absoldre per manca de proves. En ser proclamada la II República, l’any 1931, es trobava destinat a Mallorca. Durant aquest comandament va respectar l’autoritat civil i el règim de Madrid. En produir-se els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934, en el moment que el president Companys declara l’Estat Català dins la República Espanyola, Batet es posà en contacte amb el president del govern espanyol Lerroux, que li donà l’ordre que declarés l’estat de guerra. L’exèrcit comandat per Batet prengué la plaça de Sant Jaume, després que Enric Pérez i Farràs, el cap dels Mossos d’Esquadra, ordenés als mossos que disparessin sobre l’exèrcit espanyol i produïssin diversos morts i ferits. Aleshores l’artilleria de l’exèrcit disparà contra el Palau de la Generalitat. Després de cinc hores, els revoltats manats pel coronel Frederic Escofet es rendiren i foren fets presoners.
Malgrat aquella violenta situació es considera que Batet aconseguí dominar la situació amb un mínim de virulència, actitud que malgrat tot li valgué atacs de l’esquerra catalana.
El març del 1935 fou destinat a Madrid i nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora. I el 16 de febrer de 1936 fou designat cap de la Sisena Divisió Militar, amb seu a Burgos.
Allà l’agafà l’aixecament militar; Batet, com sigui que tenia la postura contrària a l’aixecament, es posà a favor del govern central per garantir l’ordre constitucional de Madrid, tant que el mateix any s’havia entrevistat al monestir d’Irache (Navarra) amb el seu subordinat i per altra banda cap principal de la insurrecció, el general Emilio Mola, el qual li assegurà que no s’hi adheriria. Pels seus intents d’aturar l’aixecament, el general Batet fou detingut a Burgos pels seus adjunts immediats. Condemnat a mort en consell de guerra, fou afusellat el 18 de febrer del 1937.
En definitiva, la figura del general Domènec Batet, un personatge singular als ulls d’aquells temps, militar, català i catòlic que ha passat a la història per la tràgica paradoxa: per una banda, ser premiat amb la Laureada de San Fernando per sufocar la rebel•lió de la Generalitat catalana l’octubre de 1934, motiu pel qual va ser titllat de traïdor pel sector radical del nacionalisme català a causa de la seva lleialtat al govern central l’octubre de 1934, i per l’extrema dreta espanyola, que no li va perdonar la prudència amb què va actuar a Catalunya el 1934 i la seva fidelitat a la República el 1936.
Per la seva negativa a revoltar-se contra la República, el juliol de 1936 fou sentenciat a mort pels revoltats, pel delicte de ¡rebel·lió militar!, i va ser afusellat el 18 de febrer de 1937, malgrat les gestions que a favor seu van dur a terme els generals Queipo de Llano i Cabanellas i el mateix Mola.
Consideracions:
Dels fets històrics sobre el general Batet, una vegada passada l’etapa de la postguerra civil, en els “mentideros”, civils, literaris i militars d’Espanya s’han fet tota mena de comentaris que s’han donat per certs a la llarga, tot i que ningú pot predir el que conjecturava cada protagonista en els moments transcendentals d’aquells esdeveniments.
Segons Hil·lari Reguer, en el seu llibre sobre el general Batet (sia dit de pas, l’autor d’aquest article el va presentar al Museu Comarcal en els temps que era president d’aquella Iistitució), Franco va fer cas omís de les peticions de Queipo de Llano en favor del seu amic Batet, corresponent a la negativa d’aquell de perdonar la vida al general Campins. Els motius eren, segons la versió de Reguer (a la vegada sostinguts per altres autors), que Franco, sent amic personal del general Campins, apressat per Queipo de Llano després d’haver vacil·lat a sumar-se l’aixecament militar, li demanà que el perdonés de la pena de mort, petició no atesa pel “Virrei d’Andalusia”. Llavors Franco, mogut per una estimada justa correspondència, negà el perdó de Batet, que a la vegada era amic de Queipo.
Una altra versió que sosté Reguer és que Batet fou afusellat per catalanista i liberal.
I finalment, que Franco no va perdonar Batet per haver aconseguit neutralitzar la rebel·lió de la Generalitat el 1934 sense pràcticament vessament de sang, fet que va utilitzar per fer-lo senyal del seu poder personal enfront els seus companys de revolta i possibles rivals.
La qualitat del llibre d’Hil·lari Reguer és molt bona, però no impedeix, com és natural, que algunes de les seves interpretacions resultin teòriques atenent també que el seu llibre conté apreciacions ja constatades d’altres autors no gaire afins a l’aixecament. Per tant, creiem que els fets de la guerra civil ja és hora que es valorin sense apassionaments com a successos històrics, i que cada u en tregui les seves pròpies conclusions.
El seu infortuni, ésser lleial al govern central de la República en dues ocasions.
Afusellat per no sumar-se a l’aixecament militar del 1936.
Després d’aquesta presentació ja no seria necessari seguir amb el tema, però pensem que no serà sobrer ampliar-lo amb unes explicacions i fer unes breus consideracions.
Domènec Batet i Mestres va néixer a Tarragona l’any 1872. Familiarment lligat a la nostra pedania de Lilla, morí a Burgos sentenciat a mort pels militars aixecats el 1936 després d’haver intentat aturar el cop d’estat contra la II República.
Ingressà a l’acadèmia militar l’any 1887 i el 1895 ja era a Cuba com a tinent voluntari, fins al 1898, on només al cap d’un any de servir fou ascendit a capità per mèrits de guerra. El 1897 tornà a Espanya, continuà els estudis i el 1919 ja era coronel. El 1925 va ascendir a general de brigada i va ser destinat a Alacant, i més tard a la seva Tarragona.
Batet tenia una condició diferent dels altres alts càrrecs militars de l’època. En primer lloc el seu origen català; també la falta de tradició militar de la seva família, ja que fou el primer d’ostentar aquest ofici, situació que el faria modelar una consciència humanista i liberal, i fermament cristiana, que li feu xocar molt ràpid amb la mentalitat de l’exèrcit professional. Tot plegat, el feu un militar atípic, completament aliè a l’esperit de casta que ostentava bona part de l’oficialitat espanyola dels primers anys del segle XX. No simpatitzava gaire amb els denominats africanistes, i aquells tampoc amb ell, per haver col·laborat en el denominat “Informe Picasso”, portat a terme desprès del desastre d’Annual de l’any 1921, on es van fer relluir les responsabilitats i les mancances de l’exèrcit d’Àfrica que participà en aquelles campanyes, fet que no li perdonarien els afectats.
En els primers moments de la dictadura de Primo de Rivera, Batet va acceptar el nou règim. No obstant, el 1926 fou detingut i processat per la complicitat en l’intent de derrocament de la dictadura de Primo conegut com la “Sanjuanada”, però el Consell Superior de Guerra el va absoldre per manca de proves. En ser proclamada la II República, l’any 1931, es trobava destinat a Mallorca. Durant aquest comandament va respectar l’autoritat civil i el règim de Madrid. En produir-se els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934, en el moment que el president Companys declara l’Estat Català dins la República Espanyola, Batet es posà en contacte amb el president del govern espanyol Lerroux, que li donà l’ordre que declarés l’estat de guerra. L’exèrcit comandat per Batet prengué la plaça de Sant Jaume, després que Enric Pérez i Farràs, el cap dels Mossos d’Esquadra, ordenés als mossos que disparessin sobre l’exèrcit espanyol i produïssin diversos morts i ferits. Aleshores l’artilleria de l’exèrcit disparà contra el Palau de la Generalitat. Després de cinc hores, els revoltats manats pel coronel Frederic Escofet es rendiren i foren fets presoners.
Malgrat aquella violenta situació es considera que Batet aconseguí dominar la situació amb un mínim de virulència, actitud que malgrat tot li valgué atacs de l’esquerra catalana.
El març del 1935 fou destinat a Madrid i nomenat cap de la casa militar del president de la República Niceto Alcalá-Zamora. I el 16 de febrer de 1936 fou designat cap de la Sisena Divisió Militar, amb seu a Burgos.
Allà l’agafà l’aixecament militar; Batet, com sigui que tenia la postura contrària a l’aixecament, es posà a favor del govern central per garantir l’ordre constitucional de Madrid, tant que el mateix any s’havia entrevistat al monestir d’Irache (Navarra) amb el seu subordinat i per altra banda cap principal de la insurrecció, el general Emilio Mola, el qual li assegurà que no s’hi adheriria. Pels seus intents d’aturar l’aixecament, el general Batet fou detingut a Burgos pels seus adjunts immediats. Condemnat a mort en consell de guerra, fou afusellat el 18 de febrer del 1937.
En definitiva, la figura del general Domènec Batet, un personatge singular als ulls d’aquells temps, militar, català i catòlic que ha passat a la història per la tràgica paradoxa: per una banda, ser premiat amb la Laureada de San Fernando per sufocar la rebel•lió de la Generalitat catalana l’octubre de 1934, motiu pel qual va ser titllat de traïdor pel sector radical del nacionalisme català a causa de la seva lleialtat al govern central l’octubre de 1934, i per l’extrema dreta espanyola, que no li va perdonar la prudència amb què va actuar a Catalunya el 1934 i la seva fidelitat a la República el 1936.
Per la seva negativa a revoltar-se contra la República, el juliol de 1936 fou sentenciat a mort pels revoltats, pel delicte de ¡rebel·lió militar!, i va ser afusellat el 18 de febrer de 1937, malgrat les gestions que a favor seu van dur a terme els generals Queipo de Llano i Cabanellas i el mateix Mola.
Consideracions:
Dels fets històrics sobre el general Batet, una vegada passada l’etapa de la postguerra civil, en els “mentideros”, civils, literaris i militars d’Espanya s’han fet tota mena de comentaris que s’han donat per certs a la llarga, tot i que ningú pot predir el que conjecturava cada protagonista en els moments transcendentals d’aquells esdeveniments.
Segons Hil·lari Reguer, en el seu llibre sobre el general Batet (sia dit de pas, l’autor d’aquest article el va presentar al Museu Comarcal en els temps que era president d’aquella Iistitució), Franco va fer cas omís de les peticions de Queipo de Llano en favor del seu amic Batet, corresponent a la negativa d’aquell de perdonar la vida al general Campins. Els motius eren, segons la versió de Reguer (a la vegada sostinguts per altres autors), que Franco, sent amic personal del general Campins, apressat per Queipo de Llano després d’haver vacil·lat a sumar-se l’aixecament militar, li demanà que el perdonés de la pena de mort, petició no atesa pel “Virrei d’Andalusia”. Llavors Franco, mogut per una estimada justa correspondència, negà el perdó de Batet, que a la vegada era amic de Queipo.
Una altra versió que sosté Reguer és que Batet fou afusellat per catalanista i liberal.
I finalment, que Franco no va perdonar Batet per haver aconseguit neutralitzar la rebel·lió de la Generalitat el 1934 sense pràcticament vessament de sang, fet que va utilitzar per fer-lo senyal del seu poder personal enfront els seus companys de revolta i possibles rivals.
La qualitat del llibre d’Hil·lari Reguer és molt bona, però no impedeix, com és natural, que algunes de les seves interpretacions resultin teòriques atenent també que el seu llibre conté apreciacions ja constatades d’altres autors no gaire afins a l’aixecament. Per tant, creiem que els fets de la guerra civil ja és hora que es valorin sense apassionaments com a successos històrics, i que cada u en tregui les seves pròpies conclusions.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres