Cada vegada que sento parlar el rei, em torno més republicà. Mai he entès que una persona pugui ser cap d’estat d’un país no pas per les seves capacitats de govern sinó simplement pel fet d’haver sortit del ventre d’una mare tocada per la reialesa. Confesso que a la mort del dictador, la figura del rei em va semblar que podia portar nous aires a la nostra nació oprimida i perseguida.  Ens el presentaven com una persona jove, amb idees democràtiques i “campechano”. La seva primera visita com a rei va ser a Barcelona on –oh, miracle- va adreçar-se en català  a unes autoritats que havien renegat de la seva llengua i usaven només la del Imperio. A més, la casa reial, deien, era la més austera d’Europa: pobra comparada amb les grans fortunes de les monarquies europees. Hi havia, doncs, un cert motiu per a l’esperança.

Però les coses aviat es varen tòrcer. No va quedar clar –i no ho és encara avui- el seu paper en l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981. Després, predominaren els rumors sobre infidelitats conjugals, viatges constants i participació en negocis poc clars sobre venda d’armes. Avui ningú sap exactament fins on s’enfila la seva fortuna, però males llengües asseguren que és una de les més notables d’Europa. El descrèdit va ser total amb motiu de l’accident que va tenir el 2012, en el moment més dur de la crisi econòmica, durant una cacera d’elefants a Botswana on va anar amb la seva amant la princesa Corinne Wittgenstein.

La seva dimissió i la pujada al tron de Felip VI no va suscitar gaires entusiasmes, especialment a Catalunya, que sempre s’ha mostrat més republicana que monàrquica. Però tampoc  no podem dir que hagi fet gaires mèrits per guanyar-se la simpatia dels catalans. Al contrari: al llarg del seu curt regnat han proliferat les condemnes per la crema de retrats del rei o la de Santiago Espot, líder de Catalunya Acció, que va fer una crida a xiular l’himne espanyol i de retruc al monarca al final de la Copa del Rei de 2015. La broma li ha comportat una multa de 7.200 €, perquè, segons el jutge, “no está amparado por el derecho a la libertad de expresión...”. Fa pocs dies el raper mallorquí Valtonyc ha estat condemnat a tres anys i mig de presó i 3.200 € de multa pel mateix motiu. I és que els reis són intocables i estan pel damunt de la llei. Ningú els pot jutjar. Per això algú ho ha aprofitat per fer-s’hi l’escudella. Curiosament, tot i haver estat condemnat, viu tranquil·lament a Suissa, que és on deu tenir els diners robats.

La indignació més gran, però, és per la presa de posició del rei justificant la brutal actuació policial a Catalunya l’1 d’octubre. Semblava un discurs redactat pel PP, pel seu to amenaçador i no haver tingut ni una paraula per als més de mil ferits que hi va haver com a conseqüència de les càrregues. Aquell dia Felip VI va perdre Catalunya definitivament.

En aquestes circumstàncies, és normal que ni el president del Parlament ni l’alcaldessa de Barcelona hagin assistit al “besamans” de recepció i s’hagin manifestat públicament contra el paper d’un monarca que en comptes de posar pau, ha tirat més llenya al foc. Potser per això alguns tornen  a entonar aquella lletra de Mesclat: “Si el rei vol corona/ corona li darem/. Que vingui a Barcelona/ que el coll li tallarem”. És clar que aquesta es cantava durant la Segona República i anava dedicada a Alfons XIII...