Des del meu punt de vista, és una vergonya. No tinc tots els elements de judici, però l’espectacle que estan donant els partits sobiranistes amb les seves lluites internes és molt més que llastimós, indignant. Sembla una burla envers tots aquells que sense pensar en interessos polítics, sinó només en el futur de Catalunya, no han dubtat a dedicar temps i diners i a sortir al carrer per manifestar la seva voluntat de futur com a poble.

Hem guanyat dues eleccions i totes dues en circumstàncies ben difícils: l’1 d’octubre fent front a la brutalitat de les càrregues policials. I el 21 de desembre, malgrat els impediments i les traves del govern central. El resultat ha estat ben clar totes dues vegades, amb poca diferència: l’independentisme tots dos cops va aconseguir majoria absoluta.

Ara, però, portem tres mesos sense que els partits guanyadors es posin d’acord sobre la investidura del president de la Generalitat. Allò que no havien aconseguit les clavegueres del govern espanyol amb totes les seves mentides i manipulacions, els ho estem posant en safata. En deu anys no havien pogut trencar la unitat del sobiranisme i aquesta era la nostra força. Havíem d’enfrontar-nos a un estat prepotent que no ha dubtat a tergiversar la realitat per presentar una imatge de Catalunya totalment falsa. Ens havia anat prou bé i ens n’havíem sortit. Teníem la independència a tocar de les mans i molts la vèiem ja com una realitat. Perquè era la voluntat del poble, expressada reiteradament. No comptaven esforços, ni desplaçaments, ni viatges ni reunions... Ningú havia de fer prevaler els seus criteris personals o de partit. Teníem clar que era el futur del país el que estava en joc i per tant, tots érem necessaris.

Ara, en canvi, en pocs dies allò que havia costat tant de construir ho estem aterrant nosaltres mateixos. És cert que ningú no s’esperava que la reacció de l’Estat fos tan violenta i arribés a uns extrems que —sobre tot als que ja tenim una edat— ens retornen als anys del franquisme. Però una proclamació de la independència no s’explica si després se sotmet als dictats del qui ens acabàvem de separar. Això volia dir, d’altra banda, atenir-se a les conseqüències. El poble estava disposat (i ho està encara) a, si cal, fer un passadís de dos milions de persones per acompanyar el president de la Generalitat al Parlament perquè sigui investit. Allò que ningú s’esperava era que els mateixos representants elegits pel poble s’enfrontessin en una lluita absurda que només aconsegueix desacreditar la causa que tots defensem. Deu ser per això que a la manifestació de diumenge molts es lamentaven indignats: “És per això que ens hem trencat la cara?”.

Però que sàpiguen una cosa tots els partits polítics. Tant si es posen d’acord com si no, a nosaltres ens trobaran sempre disposats. Un moviment com aquest no desapareix en quatre dies. Hi tornarem. Nosaltres no tenim ambicions de poder, només un somni: el d’una Catalunya pròspera, lliure i sobirana, ja mai més sotmesa. I en aquesta lluita ens hi trobaran sempre, malgrat les mesquineses de la naturalesa humana. Ni un pas enrere. Resistirem i persistirem!