Una pel·lícula per anar a veure pot ser Los archivos del Pentágono, de Steven Spielberg. Un film que ressalta i posa en escena de manera palpitant la lluita per la llibertat de premsa, que protagonitzen dues estrelles del cinema professional i reconegut: Meryl Strep en el seu paper de propietària del diari Washington Post, i Tom Hanks en el de cap de redacció. Ells dos s’enfronten a un dilema: acatar o no acatar una sentència judicial que prohibeix a un altre diari, el New York Times, publicar una informació que compromet la CIA (Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units d’Amèrica).

Està atapeïda de coincidències actuals, pel moment polític que ens ha tocat viure, i com diria un crític, amb molt d’encert, referint-se al nostre país: “És tota una lliçó de periodisme i a molts editors i directors els hauria de caure la cara de vergonya (si la tenen), després de com s’ha manipulat i tergiversat la realitat en bona part dels mitjans d’abast estatal, i alguns també de català, en aquests darrers temps.”

La sinopsi es desenvolupa en l’escenari del que fou la guerra del Vietnam, sota la pressió política en què entraren en joc veritats i mentides sobre aquesta contesa bèl·lica. Una ètica professional surt a relluir amb uns periodistes, que treballen a favor d’informar sobre la veritat. Tota una demanda del nostre temps, que a l’Estat espanyol i en certs mitjans brilla per la seva absència. Aquesta és la sensació que rep l’espectador.

Spielberg, com ens té acostumats amb alguns del seus metratges com El pont dels espies o La llista de Schindler, ens demostra, una vegada més, la seva especialitat en la denúncia de fets històrics. I, en aquest cas que ens ocupa, ho fa amb dos gegants de la interpretació.

La hipocresia de la classe política de Nord-amèrica dels anys seixanta i setanta queda retratada, quan un delator posa de manifest, a la llum pública, el que no es va dir sobre la guerra del Vietnam. Cinc governs es veieren involucrats en aquest conflicte bèl·lic que es va desenvolupar entre els anys 1954 i el 1975, en què intervingueren presidents com Eisenhower, J. F. Kennedy, Johnson, Nixon i Ford; aquest últim en signaria la derrota. Nixon, de qui sabem la nefasta història política sobre l’escàndol del Watergate, surt en escena acusant que l’enemic és el Times.

La defensa d’una premsa independent seria la cirereta de la pel·lícula, en què un Hanks resolutiu fa la feina de periodista. I Streep, amb mà de ferro, és qui s’enfronta amb els accionistes del diari, tot homes, per fer lluir la veritat en la informació. La premsa del país, finalment, els fa costat.

Spielberg ens satisfà amb aquestes eloqüents escenificacions, on el recurs que fa servir és la narrativa. Aquesta, li serveix per donar-nos a conèixer l’entrellat de l’obra, on la premsa lliure obliga els líders polítics d’una democràcia a donar comptes. Per aquest fet, esdevé una cinta esperançadora i gratificant on, al final, triomfa la veritat.

Pels temps que estem vivint, ens convenen pel·lícules com aquesta.