El ramadà i la quaresma són dos sistemes de dejuni de diferent concepció però amb la mateixa finalitat, que instituïren les dues religions monoteistes més importants del món: la musulmana i la cristiana, amb fins aparentment espirituals però d’evident i subreptícia destinació corporal.

Ens explicarem, i per fer-ho hem de remuntar-nos a l’edat mitjana, o fins i tot abans. En aquelles èpoques, la societat era primitiva tant en l’aspecte físic com en l’anímic, el nivell cultural era baixíssim, el 90% del poble analfabet i la cultura només era en els cenobis, amb els frares escrivans i abats i bisbes intel·ligents.

Aleshores, hi havia un poble que era capaç d’endrapar un cabrit per esmorzar, tres fogasses de pa per berenar i mig bou entre el dinar i sopar, i no diguem el vi, que serien cinc litres diaris de vi del coster; les defuncions per ictus, embòlies, aturades cardiovasculars i altres serien a l’ordre del dia, fins que les autoritats pensants deduirien que d’aqueixes malalties n’eren responsables els banquets, les solls, els castellars, els galliners i els prats de vaques, amb les seves aportacions a favor de les endrapades. Llavors es veurien en l’obligació d’haver d’instaurar els dejunis, que el cervells pensants haurien deduït que eren necessaris de fer a la primavera (l’època més perillosa per a l’aparició d’aquelles malalties), i amb la finalitat de salvar com més vides millor. Heus ací l’origen dels dejunis quaresmals, que a la societat d’aquells temps, amb la seva manca de cultura però molt immersa en la religió, acabarien per fer-li entendre a base de prohibicions teològiques, perquè els acceptés el públic ignorant.

Anem al camp àrab. Mahoma, que era un profeta molt llest, va entendre que en determinades èpoques era perjudicial per als seus seguidors la ingesta d’aliments sota el sol abrasador africà, menges que per altra banda els posaven condicions optimes per rebre malalties de mort, com el porc, que ingerit al desert, on l’aigua és escassa, s’havien de regular, i no diguem del vi i els alcohols, encara més que perjudicials a la canícula. Llavors, basant-se en el que havien fet els cristians 622 anys abans, decidiria instaurar també un règim de dejunis, en aquesta ocasió per evitar el panorama de morts produït per la calor angoixant i la reverberació solar, que tot l’any són presents al desert, amb una normativa diferent a la cristiana, però a la fi, amb les mateixes finalitats. Heus ací el ramadà.

Els dejunis cristians durant aquells primitius temps i durant alguns segles foren d’alt rigor. Durant quaranta dies no podien menjar cap mena de carn, ni tan sols els seus derivats, com la llet, ous i formatges; s’havia d’escurçar la ingesta dels aliments insans a nivells baixos, amb la qual cosa quedaven, per tant, les dietes diàries, reduïdes a pa, peix, gramínies i verdures cuinades sense ingredients carnis i encara controlades pel que respecta a la quantitat.
Quant al ramadà, durant un mes sencer, des que surt el sol fins que se’n va a l’ocàs, no podien, ni poden, menjar ni beure aliments i líquids de cap classe, ni tan sols empassar-se la saliva, tampoc no poden fer l’acte sexual, amb el greuge que els càstigs que apliquen per trencament de les prohibicions es porten a terme a les places públiques i van des de la flagel·lació fins a les fuetades, segons els casos. 
Pel que fa al costat cristià, amb el pas del temps i amb l’entrada de nous fàrmacs, remeis, medicines i medicaments, els dejunis i abstinències s’han atenuat molt, per no dir que només han quedat testimonials. No així en el món àrab, que segueixen aplicant-los amb la mateixa contundència.