Ens arriba la notícia que Alemanya ha portat a terme una pràctica de reciclatge infal·lible per a envasos. Es tracta de remunerar l’envàs per mitjà d’una màquina, que en depositar-lo et retorna uns cèntims. Se’ns diu que els resultats han esta òptims. Fins i tot per a aquelles persones que tenen recursos escassos. Les ampolles que queden al carrer les recullen i en tornar-les en treuen uns petits ingressos, i els carrers queden nets. 
No crec que per educar s’hagi d’incentivar per mitjans econòmics, i si és així, pares, mestres, educadors i tutors estem ben arreglats. Per allò que pot passar a l’edat escolar: si no em pagues no faig res. Tot país amb aquesta manera de fer no té futur.

Se sap que per educar cal tenir clars els valors, i valors de base com l’esforç i la responsabilitat. Aquests tenen especial importància, avui més que mai, per l’existència d’una societat de benestar i consum com la nostra en què la immediatesa d’obtenir resultats per satisfer necessitats imposades estan a l’orde del dia. El paper familiar encara té molta importància, malgrat la delegació que s’ha fet a les escoles d’aquesta responsabilitat educativa, per la diversitat de famílies desestabilitzades, a les quals se’ls fa difícil tenir un criteri educatiu.

La responsabilitat familiar ha de procurar educar una base sòlida perquè els fills puguin enfrontar-se a la societat amb criteris ferms, per tal que en un futur puguin prendre decisions que els facin responsables. Una responsabilitat que els nodreixi de compromís, tenacitat, presa de decisions, honestedat, honradesa, seguretat, autoexigència, solidaritat, justícia, respecte al medi ambient..., o sigui de valors per preservar una vida més humana.

Però què passa? Doncs que aquest mitjà pedagògic natural està fracassant en el si familiar, algunes vegades per oblit dels progenitors i altres per la senzilla raó de falta de patrons de l’entorn social. Per altra banda, la deficiència de complicitat amb els mitjans de comunicació, pel que fa a l’educació de la civilitat, amb programacions d’algunes televisions que no tenen res veure amb els valors esmentats, en serien alguns motius.
Se’ns diu que l’Estat estudiarà aquesta mesura. Ara, si s’ha de fer pensant en l’actuació de les classes desfavorides, com a incentiu per millorar la seva renda, no anem enlloc, ja que el que realment necessiten és treball i una millora salarial, no una altra cosa. 

Vetllar pel medi ambient no vol dir que les classes desfavorides se n’hagin de responsabilitzar, d’aquesta tasca, perquè els hi pot anar bé; aquesta no és la solució. Perquè la primera no és conseqüència de la segona. 
Els incentius poden servir per a tothom si han de servir per sensibilitzar i per crear hàbits de responsabilitat. Ningú en queda exempt.

El medi ambient necessita de tota la societat. Però a la societat, que necessita aquest medi, també li falten reformes socials i laborals justes i favorables que beneficiïn el món del treball, i sobretot als més desfavorits. I que unes no siguin en perjudici de les altres.

D’aquesta manera també es preserva el medi ambient d’una manera justa.