Si són amants de la muntanya haureu quedat admirats en contemplar una alzina, o dues, o tres, o un alzinar dispers per la plana. És l’arbre més representatiu dels boscos mediterranis.

¡Quin espectacle més meravellós arribar a una clariana del bosc on es veu una masia amb la seva gran alzina fent-li de sentinella!, de vegades fins i tot amagant-li la fatxada. Si la singladura la feu a l’hivern contemplareu la clariana com una catifa de neu, amb l’alzina com un gran pastís de Pasqua amb una masia de fons, el cel gris i l’alzina que sembla un pom enfilat de sucre, i rere aquest panorama, una columna de fum que surt de l’ensumania del mas feta per la cremada de les asclotes seques.

L’alzina, la Quercus ilex segons els entesos, és l’arbre típic de la conca mediterrània, potser el més abundant. Es troba a Itàlia, Grècia, Turquia, sud de França i a la península Ibèrica, i també algunes al nord d’Àfrica. Normalment és un arbre de talla mitjana, de jove. Quan troba el subsòl que li agrada, pot arribar a altures de 30 metres i formar copes de fulles de color verd intens. Són exemplars magnífics que ostenten el fullam com el velam d’una goleta. En arribar a aquestes mides, les alzines tindran prop de 900 anys, el que fa pensar que algunes d’elles haurien vist passar les hosts de Jaume I camí de València i Mallorca.

L’alzina viu des del nivell del mar fins a més de mil metres d’altura, des del turó de l’Home fins a la serra de Prades. La seva textura llenyosa la fa resistent tant al clima dur com al temperat, amb una la capacitat sorprenent per rebrotar quan se l’ha tallat o ha estat víctima del foc. En tots els casos, als pocs anys, de les soques malmeses en surten nous plançons que més tard es convertiran en nous exemplars, com havia passat a sa mare.

Les alzines més comunes són les del clima temperat i més humit. A les zones de més a l’interior, les de clima continental, s’ha format un altre tipus d’alzina anomenada “carrasca”, més xicoteta, més robusta, aspra i resistent al fred, al calor i a la sequera. Com és natural, les carrasques no tenen la vistositat ni les qualitats de les seves germanes del clima més benigne.

L’alzina és un arbre que causa admiració per la seves nobles qualitats: elegància, robustesa, serietat i esplendidesa. Ben mirat, els humans no som gran cosa al seu costat, ens hi veiem com formiguetes.

La seva ombra a l’estiu ens proporciona un element de benestar. Un vell muntanyès ens deia que les ombres del noguer i de l’alzina són les més frescals i sanes de la natura, ja que tot i preservant el sol no provoca el refredament. 
L’alzina ofereix els seus aglans per alimentar als animals. En segles passats fou l’aliment del gènere humà, ja que de la seva farina se’n feia un pa bast que va alimentar generacions senceres. El seu fruit és medicina astringent molt apta per combatre les descomposicions gàstriques i també per desinfectar ferides. Quan al farratge per als animals, és el gran nutrient per fer les “potes negres” als porcs de Jabugo. Tan nobles seran els seus fruits que els aglans han servit fins i tot per crear distintius d’institucions d’àmbit forestal i excursionista, com les dels Boy Scouts o gremis forestals que els ostenten a les seves gorres.

I aquí no acaba tot. La seva fusta és d’una qualitat immillorable. Amb ella s’han construït des de vaixells fins a cotxes de cavalls i els carros del pagès. Les bigues, portes i mobiliari de les cases nobles havien de ser d’alzina, i de les desferres se’n feien mànecs d’eines. 

Aquell vell muntanyès també sentenciava que amb una ascla d’alzina i dues de pi hi haurà un bon foc per a estona, ja que “les dues cremen i una aguanta”. I quan s’ha convertit en brases, tothom sap que les costelles i llonzes de corder tenen un sabor especial fetes a la brasa de l’alzina. Ah!, i per si encara fos poca cosa, una vegada convertida en cendres molts camperols les fan servir per adobar els horts.

I per acabar, aquella dita que era llei a les muntanyes d’antany: “Que ningú mai talli l’alzina de davant el mas!, ja que en aquest cas, significarà la ruïna de la masia i fins i tot l’extinció de la família masovera.” Aquest postulat seria ben assumit, ja que en la majoria de masos de muntanya, tot i haver quedat abandonats, l’alzina encara s’hi fa present, erecta, rígida, ferma, i s’hi veuen penjades encara a les rames les gàbies buides de les caderneres, les quals ja fa temps que van volar...