A les acaballes de la meva carrera de magisteri a Vic, s’organitzà en aquesta ciutat el 1r Simposi sobre l’ensenyament del català a no catalanoparlants els dies 8 i 10 d’abril de 1981. Feia poc que s’havia mort el dictador, el 20 de novembre de 1975. I l’organització la portà a terme la primerenca Escola de Mestres d’Osona, adscrita a la UB i iniciada el 1977, embrió del que més endavant seria la Universitat de Vic. I també fou possible gràcies al patrocini de la Universitat de Barcelona i de la ja recuperada Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya.

Tots els alumnes, estudiants de mestre de Vic i altres bandes, participàrem en aquest primer simposi sobre la nostra llengua, i ho férem de manera plena i amb manifesta satisfacció, així com totes les escoles d’arreu de Catalunya que s’hi acreditaren. S’iniciava un moviment transversal.

A Catalunya, després de la prohibició de l’ensenyament del català, durant el període franquista, i del restabliment d’una certa autonomia política, s’iniciarien tot un seguit de canvis per promoure també l’ensenyament del català. La introducció de la llengua era una acció prioritària per incrementar-ne l’ús social, ja que fins aleshores només s’havia ensenyat el castellà de manera imposada, llengua que es continuà ensenyant.

La importància d’aquest 1r Simposi sobre l’ensenyament del català a no catalanoparlants venia perquè feia poc, per les circumstàncies viscudes per la dictadura, que s’havia incorporat l’ensenyament de la llengua catalana als nostres sistemes educatius. Feia només sis anys que s’havia mort el dictador, i tot estava per fer.

Els objectius plantejats van ser:
– Tractar monogràficament els problemes connexos amb l’ensenyament del català a no catalanoparlants. 
– Conèixer i fer conèixer totes les situacions, experiències, materials, investigacions, etc. que afecten aquest ensenyament. 
– Estendre i aprofundir els coneixements teoricopràctics que hi incideixin. 
– Fomentar les conjuncions d’esforços amb vista al futur. 

Però, tot amb tot, el tema central se cenyia a la catalanització de l’ensenyament i la formació dels mestres que havien de conduir aquest procés. 

No feia gaire que l’alumnat rebia classes de català i al professorat li faltava recursos a l’hora d’ensenyar la llengua catalana a no catalanoparlants. Amb aquest panorama, algun professor osonenc havia començat a treballar en aquest camp d’investigació. 

Florenci Barniol i Boixader, en el seu treball “Mig segle d’estudis sobre la llengua a la comarca d’Osona (1952-2002), posa en relleu que el comitè d’honor el formaren tres filòlegs aleshores de renom, avui ja absents: Ramon Aramon, Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner.

Dues ponències centraren les jornades: una de psicolingüística i una altra sobre metodologia. Les taules rodones serviren per centrar els objectius entre els ponents. Un total de cinquanta-sis comunicacions es portaren a terme i s’agruparen al voltant de la catalanització a l’ensenyament, experiències d’ensenyament a adults, formació de mestres, aspectes psicolingüístics, sociolingüístics i de mètode.
Tota una colla d’actes culturals diversos completaren les jornades. 

Al voltant d’un miler de persones participaren activament en els actes, fet que es va valorar positivament, així com la varietat i qualitat de presentacions. Es considerà que el Simposi havia contribuït “a fer que el català sortís de les tres hores i entrés per la porta gran”.

Cal prendre en consideració que el 1979 tot just s’havia aprovat l’Estatut i, tot establint el català com a llengua pròpia, fou cooficial amb el castellà. I la llei de normalització lingüística, aprovada pel Parlament de Catalunya, no arribaria fins al 1983, encara amb certes dificultats.