La bandera catalana, la més antiga

La bandera catalana, en les seves versions horitzontal i vertical, és sense dubte la bandera més antiga de Europa i potser del món.

Ho argumentem:

Les banderes pròpiament dites no van començar a ser símbols dels països fins al segle XVIII, i la majoria no ho van ser fins al segle XIX. És el cas d’Itàlia, Alemanya, França i Rússia (aquests països no las tingueren fins després de les unificacions de les seves regionalitats plurinacionals. Un exemple el tenim en el cas espanyol: en temps del rei Carles III es buscava una bandera que representés l’Estat espanyol, i l’any 1765 es va instaurar una nova bandera espanyola inspirada en els colors de la catalana.

Abans del segle XVIII les banderes no existien, no tenien cap entitat nacional o territorial, sinó que eren símbols de les diferents famílies nobles i poderoses, fins i tot a Europa. Eren el senyal que servia perquè tothom pogués saber quins territoris dominaven. Però amb el pas dels anys, en anar constituint-se els països i anar desapareixent les ciutats-estat i els castells rurals, les simbologies familiars anaren esfumant-se per donar pas a les societats polítiques i la creació de les banderes que són les nacionalitats d’avui. En el cas de Catalunya sempre es van conservar les quatre barres verticals o horitzontals del Casal de Barcelona, en obtenir la primacia sobre la resta dels comtats catalans. Els comtes de Barcelona van esdevenir els sobirans de Catalunya, i com ha passat en alguns regnes d’Europa, el rei no ostenta el títol formal de rei, sinó el de monarca, que es el cas de Catalunya.

Ja des del segle XI, el senyal del comtes de Barcelona eren les quatre franges vermelles sobre camp d’or (groc), inicialment constituïdes en escut. Ho veiem a la tomba d’Ermessenda de Carcassona (any 1058), esposa del comte de Barcelona Ramon Borrell, i en un quadre que roman a la catedral de Girona. També hi figuren a la tomba de Ramon Berenguer II, el Cap d’Estopes, igualment ubicada a la catedral de Girona.

Queda, així, ben documentat que el senyal —les armes- dels comtes de Barcelona eren i són els quatre pals vermells sobre fons daurat. Els descendents de Ramon Berenguer IV van tenir sempre claríssim que el seu estendard era aquell, i si alguna vegada apareix el senyal dels quatre pals a l’Aragó, València i illes Balears és perquè s’havia deixat clar que era Catalunya qui havia conquerit aquells territoris.

Més encara: Catalunya va imposar el seu senyal, a més dels seus nous territoris de Mallorca i València, alliberats dels àrabs, a Sicília, a partir del segle XIV, i Ramon Berenguer III va unir els seus dominis amb els de Provença, motiu pel qual també figuraven les quatre barres en els estendards de la Provença.
A finals del segle XIX, per tal de tenir un símbol nacional ben identificat, es van prendre les quatre barres en forma de pals (verticals) i franges (horitzontals) per deixar constituïda la bandera catalana.

Amb tot això escrit, cal veure que Catalunya és un dels pocs països que conserva la seva simbologia medieval, que la fa la simbologia més antiga d’Europa, i si ens referim als estats moderns del món, també els supera en antiguitat.