Castell de Llívia
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
A prop de l’església parroquial de Santa Maria dels Àngels de Llívia, a la Cerdanya, s’hi troba el camí que porta al castell. No gaire lluny d’allí un cartell gran enuncia que Llívia és un enclavament, en territori francès de resultes del Tractat del Pirineus de 1659, en què per una mala gestió del govern de Madrid d’aleshores, a mans del comte-duc d’Olivares, es va perdre la Catalunya Nord.
Els territoris de l’Alta Cerdanya, les vegueries del Rosselló, Conflent, Vallespir i la sotsvegueria del Capcir passaven al regne de França. Llívia s’escapava, i quedava exclosa del repartiment dels trenta-tres pobles afectats.
El castell de Llívia o el que queda de les seves restes arqueològiques manté una forma geomètrica quadrada, del que fou l’indret de defensa més representatiu del poble. Dalt d’un puig i amb una panoràmica esplèndida, s’hi troben els fonaments de les seves muralles, que configuraven l’obra militar.
Aquesta fortalesa fou bastida al segle XIII, amb fossar inclòs. Però durant la guerra civil catalana (1462-1472) entre el rei Joan II i la Generalitat, el monarca hagué d’empenyorar els comtats de Cerdanya i Rosselló per poder pagar l’ajuda que li havia proporcionat el rei francès Lluís XI.
El castlà del castell es va rebel·lar davant de tal decisió. I dins del mateix hagué de suportar un setge de les tropes franceses durant catorze mesos, fins a capitular. Resultat de tot plegat, el monarca francès feu esbombar la fortalesa, i el que en quedava ho enderrocà.
Avui, després de dinou anys de treballs curosos d’arqueologia, les autoritats competents han portat a terme la restauració dels seus basaments. Es pot observar l’estructura de base, flanquejada per quatre torres circulars a cada vèrtex, del que foren els murs defensius. A més, es poden veure també els fonaments de la torre de l’homenatge, algunes dependències, la cisterna, així com el fossar, que envoltava el castell i, més separat, un tram de muralles situades a les envistes sobre la població de Llívia.
Un seguit de bombardes, pedres esfèriques, es poden veure dins el fossar, i peces granítiques cúbiques per ser llançades des del mur contra l’enemic. Sembla que no pogueren ser utilitzades.
La seva posició elevada la feia estratègica per al control dels passos fronterers; pel cantó nord, i més allunyat, la vall d’Ariege amb el coll de Pimorent. Pel cantó de ponent, i més proper, el coll de la Perxa, veí del comtat de Rosselló. Antigament, en aquest indret hi havia hagut un priorat benedictí (s. XII), conegut com Santa Maria de la Perxa, i un hospital de pelegrins.
Fou destruït en les lluites amb els francesos durant el segle XVII. Amb el Tractat dels Pirineus de 1659, aquest priorat va passar a la corona francesa. Lluís XIV, rei de França, el reconstruí i l’uní a la reial orde del Carme i de sant Llàtzer de Jerusalem.
A finals del XVIII, amb la Revolució Francesa, fou secularitzat. El 1807 fou venut. La seva església, així com l’hospital, foren destruïts. A la població veïna de Canabassa s’hi guarda una imatge de la Mare de Déu del segle XVII, amb el nom de Santa Maria de la Perxa.
Tant a Llívia com al seu castell i la totalitat de la Cerdanya hi trobem un passat històric ple d’infortunis. La proximitat fronterera amb França ho complicava tot. El més conegut és la pèrdua de l’Alta Cerdanya amb el Tractat dels Pirineus de 1659. I l’altre seria amb l’Espanya del XIX, que portà a terme la divisió territorial de 1833 en províncies. La Baixa Cerdanya en quedaria afectada: una part passaria a l’administració de Girona, i l’altra a la de Lleida.
Puigcerdà és la capital històrica i cultural i cap de partit judicial, que es troba a la província de Girona. El que queda de la Baixa Cerdanya, en administració lleidatana, inclou un seguit de pobles al voltant de Bellver de Cerdanya, indret conegut com la Batllia. La resta es troba al Baridà, subcomarca que s’estén per la comarca de l’Alt Urgell.
Amb totes aquestes vicissituds històriques i les arbitrarietats humanes de la zona, el caràcter cerdà ha prevalgut com una sola unitat de pensament. I això és important perquè li dona caràcter, així ho defineix la dita coneguda: “Meitat França, meitat Espanya, no hi ha altra terra com la Cerdanya.”
Els territoris de l’Alta Cerdanya, les vegueries del Rosselló, Conflent, Vallespir i la sotsvegueria del Capcir passaven al regne de França. Llívia s’escapava, i quedava exclosa del repartiment dels trenta-tres pobles afectats.
El castell de Llívia o el que queda de les seves restes arqueològiques manté una forma geomètrica quadrada, del que fou l’indret de defensa més representatiu del poble. Dalt d’un puig i amb una panoràmica esplèndida, s’hi troben els fonaments de les seves muralles, que configuraven l’obra militar.
Aquesta fortalesa fou bastida al segle XIII, amb fossar inclòs. Però durant la guerra civil catalana (1462-1472) entre el rei Joan II i la Generalitat, el monarca hagué d’empenyorar els comtats de Cerdanya i Rosselló per poder pagar l’ajuda que li havia proporcionat el rei francès Lluís XI.
El castlà del castell es va rebel·lar davant de tal decisió. I dins del mateix hagué de suportar un setge de les tropes franceses durant catorze mesos, fins a capitular. Resultat de tot plegat, el monarca francès feu esbombar la fortalesa, i el que en quedava ho enderrocà.
Avui, després de dinou anys de treballs curosos d’arqueologia, les autoritats competents han portat a terme la restauració dels seus basaments. Es pot observar l’estructura de base, flanquejada per quatre torres circulars a cada vèrtex, del que foren els murs defensius. A més, es poden veure també els fonaments de la torre de l’homenatge, algunes dependències, la cisterna, així com el fossar, que envoltava el castell i, més separat, un tram de muralles situades a les envistes sobre la població de Llívia.
Un seguit de bombardes, pedres esfèriques, es poden veure dins el fossar, i peces granítiques cúbiques per ser llançades des del mur contra l’enemic. Sembla que no pogueren ser utilitzades.
La seva posició elevada la feia estratègica per al control dels passos fronterers; pel cantó nord, i més allunyat, la vall d’Ariege amb el coll de Pimorent. Pel cantó de ponent, i més proper, el coll de la Perxa, veí del comtat de Rosselló. Antigament, en aquest indret hi havia hagut un priorat benedictí (s. XII), conegut com Santa Maria de la Perxa, i un hospital de pelegrins.
Fou destruït en les lluites amb els francesos durant el segle XVII. Amb el Tractat dels Pirineus de 1659, aquest priorat va passar a la corona francesa. Lluís XIV, rei de França, el reconstruí i l’uní a la reial orde del Carme i de sant Llàtzer de Jerusalem.
A finals del XVIII, amb la Revolució Francesa, fou secularitzat. El 1807 fou venut. La seva església, així com l’hospital, foren destruïts. A la població veïna de Canabassa s’hi guarda una imatge de la Mare de Déu del segle XVII, amb el nom de Santa Maria de la Perxa.
Tant a Llívia com al seu castell i la totalitat de la Cerdanya hi trobem un passat històric ple d’infortunis. La proximitat fronterera amb França ho complicava tot. El més conegut és la pèrdua de l’Alta Cerdanya amb el Tractat dels Pirineus de 1659. I l’altre seria amb l’Espanya del XIX, que portà a terme la divisió territorial de 1833 en províncies. La Baixa Cerdanya en quedaria afectada: una part passaria a l’administració de Girona, i l’altra a la de Lleida.
Puigcerdà és la capital històrica i cultural i cap de partit judicial, que es troba a la província de Girona. El que queda de la Baixa Cerdanya, en administració lleidatana, inclou un seguit de pobles al voltant de Bellver de Cerdanya, indret conegut com la Batllia. La resta es troba al Baridà, subcomarca que s’estén per la comarca de l’Alt Urgell.
Amb totes aquestes vicissituds històriques i les arbitrarietats humanes de la zona, el caràcter cerdà ha prevalgut com una sola unitat de pensament. I això és important perquè li dona caràcter, així ho defineix la dita coneguda: “Meitat França, meitat Espanya, no hi ha altra terra com la Cerdanya.”
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres