No soc amant del mòbil pel mòbil. En canvi sí que soc amant de la utilitat que pugui tenir en moments difícils que puguin sorgir, en qualsevol dia menys pensat de la vida. Un d’aquests casos és —ja m’hi he trobat alguna vegada— quan tens una pana amb el cotxe a la carretera i ara, més que mai, si estàs faltat de mòbil, quedes a la mercè dels “aires del cel”, perquè difícilment s’atura algú. Si és de dia, encara hi pot haver qui s’aturi, però de nit la cosa es complica, si no és que la situació sigui per un accident, aleshores davant d’aquest cas les persones solen actuar. 

Un amic m’explicava que mossèn Ballarín, trobant-se en dificultats amb el cotxe, no portava mòbil i no hi havia manera material que ningú s’aturés. La dificultat creixia perquè passava l’estona. Després de perdre l’esperança, va parar un auto i de dins va sortir un xicot amb cabell llarg i de poc bon aspecte, que l’ajudà. “Heus ací el samarità”, va pensar. 

No sé si és que la gent té molta pressa o poca confiança, per allò de “ves a saber qui serà la persona en qüestió que està parada a la carretera”. Perquè també se n’han explicat moltes... i per prudència i per por a tenir alguna sorpresa desagradable, s’opta per avisar la policia de trànsit i fora problemes. Acció que, si es fa, és del tot correcta.

El cas és que l’aparell de comunicació dit mòbil ha esdevingut peça clau per a tota dificultat a l’actualitat. En temps passat, quan d’aquest telèfon portàtil no se’n parlava, succeïa que de samaritans n’hi havia arreu; era un fet. Difícil era el cas que alguna ànima caritativa, jove o gran, no s’aturés a donar-te un cop de mà.
 
A la ciutat, no sé per què, l’actuació samaritana sol fallar més sovint. Potser per por i desconfiança, inseguretat en l’actuar... Veure caure alguna persona o bé ser atracada, i ningú no fer res, personalment, o quasi res...; això és el que sol passar, deixant de banda excepcions.

No es pot dir el mateix dels pobles i del seu jovent. Almenys, com a experiència viscuda, en aquest col·lectiu, tot i que sol actuar amb una certa prudència segons el cas que es presenti, l’acció sol ser més positiva i hi ha col·laboració. Potser és perquè la gent es coneix.

Certament que l’actitud presa no és fortuïta; hi tenen molt a veure els valors solidaris amb què un des de casa ha estat educat. No precisament amb la col·laboració dels models sobre civilitat difosos en alguns mitjans de comunicació. Aquests, per tenir audiència, ho fan tot menys programes per instruir en valors i fer créixer persones. I per suposat, aquest procedir, sense cap mena de preàmbuls, deixa molt a desitjar. I ara ja no estic parlant del mòbil sinó del factor humà, que és el que interessa.

Com a vocacional de l’ensenyament en l’àmbit juvenil, ara jubilat, trenco una llança a favor d’aquest col·lectiu. I per tant, puc confirmar que la solidaritat al carrer per part dels joves, personalment, m’ha sorprès satisfactòriament en bastants ocasions. Amb aquesta actitud el nostre país té futur.