Eren dos matrimonis que vivien a la mateixa població. Durant uns anys s’havien comportat com els Capuleto i els Montesco del drama Romeu i Julieta, i com en aquella historia, una noia de la tercera generació dels Capuleto (ara en ple segle XXI, els Allerts) es va enamorar d’un noi de la Montesco (ara en ple segle XXI, dels Sontisi). Però en la nostra història no arribaren al tràgic desenllaç del drama de Shakespeare, sinó superaren el conflicte civilitzadament per entrar en una entente cordiale després d’íntims i grans circumloquis les dues famílies per decidir que, com sia que en ple any “20XX” ja no es època com per tractar els assumptes dels amors filials a cop d’espasa, decidiren reflexionar i deixar que els nois “tiressin endavant” la seva causa, o sia, donaren el consentiment perquè es casessin. Però s’havia de seguir la tradició: la família del noi d’havia de desplaçar a casa de la noia per fer la petició de mà oficial.

Vet ací, doncs, que els Sontisi, ben preparats: el marit polit, perfumat, rasurat i calçat amb un preciós vestit de tall de mil euros i la dama empolistrada amb una brusa de pedreria, el tocat de cabell del Llongueras, abillada amb un vestit de jaqueta de tarda especial per a l’ocasió, arribaren a la casa dels Sontisi per fer la solemne petició de mà. Acompanyaven els regals que la tradició mana fer quan la família del noi visita per primera vegada la de la noia, en aquest cas una capsa de cigars de plata guatemalenca per al senyor i una petita rosa reial banyada en or per a la senyora. 

Els Allerts els reberen esplèndidament, com mereixia l’ocasió, amb un  flowering tea, a l’estil anglès, consistent en piruletes de nabiu i gelat praliné d’avellanes, un esponjós pastís a capes de xocolata i cafè amb pastissets de crema, acompanyats d’assortits d’emparedats de pernil untats amb mostassa anglesa i canapès de salmó fumat amb crema de formatge en panets francesos. Un festival per a la vista i el gust, vaja! Els Allerts, fent un gran esforç econòmic, havien comprat els ingredients del tea party a la pastisseria de luxe del barri; era qüestió de “quedar bé”.

Acabat el primer acte de la trama, hem d’explicar amb cert encongiment que els Allers era una família de rang avior vinguda a menys en haver-los fallat els negocis com per no poder correspondre al dot de la filla, per cert, una mossa preciosa com una deessa, rossa, ulls verds i cos escultural com esculpit en ambre. Així era vista per la societat local i amb èxtasi per l’hereu i únic fill dels Sontisi. Els seus pares estaven contents que el noi es casés ben casat, motiu pel qual accedien a demanar la mà de la noia, amb tot, sense saber que els Allers ja no eren “els d’abans”.

La reunió va ser el súmmum de l’educació, de la finesa i dels bons modals per ambdues parts. Els Sontisi lliuraren els regals tan sols asseure’s en els ablanits sofàs de saló dels Allerts, esperant segurament la correspondència, que de moment no arribava, però que ja arribaria.

Després dels refinats protocols i llarga conversació interessant-se mútuament per la situació social, els Sontisi, fent-s’ho venir bé, entraren en la qüestió de la petició de mà, acte que es portà amb solemnitat, i contestada amb una afirmativa i exquisida educació dels honorats. Així que el tema casori quedava fermament lligat, però abans que poguessin parlar dels dots, els Allers s’afanyaren a oferir el te, cosa ben acceptada pels Sontisi, que no els costà gaire aixecar-se per acudir al bufet de viandes.

Entre tots menjaren prou. Acabat l’àgape, tot alabant el pastís de xocolata i el gelat, que tan sols només l’havien tastat, la senyora de Sontisi va preguntar amb aire intencionadament innocent qui l’havia elaborat, tenint com tenien tanta bona presència i gust, a què va contestar immediatament la dama Allert: “La fet enterament la noia i... sense que l’ajudés ningú”; contesta que feu intervenir el Sr. Sontisi: “Oh, en aquest cas, quina llàstima que es malmeti si no es consumeix.” “Oh, no”, seguí la noia, intervenint per primera vegada i ruboritzant-se: “De seguida el reservaré i el portaré a la nevera perquè no s’arruïni.”
“Però a la nevera es malmetrà”, a què va contestar la noia: “No s’arruïnarà, ja que me’l menjaré més tard, si cal reescalfat.”

“Quina noia més estalviadora!”, digué el Sr. Sontisi; la senyora Sontisi assentí.

Expressió que aprofità el Sr. Allert de manera genial per fer la seva entrada triomfal: “Veuen, doncs, quina esposa li donem al seu distingit fill: una noia bella, distingida, llesta, educada, llicenciada, bona governadora de la llar; és a dir, amb tot un dot.” Arribant aquí, fent una pausa calculada, seguí: “Això vol dir que la noia ja porta el dot amb ella, per tant no cal parlar de res més.”