Els bancs: com es veien i com es veuen

Aquests dies la premsa s’està fent ressò del tancament d’oficines bancàries arreu a l’Estat. Comentarem el que afecta a Catalunya i en especial a Montblanc.

Diu ADICAE (Associació d’Usuaris de Bancs i Caixes de Catalunya) que a la província de Tarragona han tancat 415 oficines bancàries, que representa el 49% de les 837 que el Banc d’Espanya fitxava abans de les fusions i de la crisi. Aquesta xifra només és superada per la província de Barcelona, que n’ha tancat el 54%, i Castelló, el 52%. Encara pitjor és el cas dels pobles que s’ha quedat orfes i desvalguts d’oficina, que a la província de Tarragona han estat 103, i pel que respecta a la Conca, Pira s’ha quedat sense cap entitat bancària que hi doni servei. Havent seguit aquesta política, la quantitat de ciutadans que es queden sense servei a la província suposen entre 30.000 i 50.000 usuaris, xifra que traslladada a Espanya representa la barbaritat de prop un milió de ciutadans que ja no tenen accés a un banc a la seva localitat.
N’hi ha prou amb un exemple: el nostre Montblanc d’abans de les fusions havia arribat a tenir, si la memòria no ens falla, de set a vuit entitats bancàries: Caixa de Pensions, Caixa Tarragona, Caixa Madrid, Caixa i MP de Barcelona, Banc Espanyol de Crèdit, Banc Hispanoamericà (ex-Banc de Valls), Banc Central i Banc Nat-West, a més d’un agent-corresponsal del Banc de Bilbao.

Sembla estrany que en “el món” regit per cervells planificadors econòmics puguin fer canviar tan ràpid les orientacions de negocis. De tots és conegut que fa quatre dies la banca es barallava per posar oficines en llocs fins i tot inversemblants, mentre que ara, a correcuita, veiem com les poden tancar més de pressa. De la inquietud per plantar oficines fa uns anys en podem parlar a Montblanc, en tenir dos casos il·lustratius de l’extinta Caixa Tarragona, quan va estudiar obrir una oficina en aquell Vilaverd de 300 persones, sense indústria ni a penes serveis i tenir ja oberta una nova oficina al sector nou de Montblanc, quan la nostra població a penes sobrepassava les 5.000 persones i havent-hi sis o set entitats bancàries repartides pel centre urbà.

Aquest inquietant sens fi d’eliminar oficines, sucursals i finestretes per absorcions i fusions haurà comportat milers d’acomiadaments de personal; no en tenim dades, però estem convençuts que bona part de l’atur que han marcat les estadístiques d’aquesta dècada es deuran als bancs i a la política de Zapatero.

Davant d’aquesta greu situació, almenys algú es preocupa per alleugerir-la. És el cas de la Diputació de Tarragona, que ha fet gestió amb CaixaBank per situar en una primera etapa dotze caixers automàtics a municipis que s’havien quedat sense oficina bancària. Val més alguna cosa que res. 

Ara es preveu un inquietant problema, que com passa sempre el pagaran els clients del carrer, per l’escassetat de competència, i serà el perill que els bancs caiguin en la sopor de desinterès per atendre els clients en haver quedat el mercat bancari a mans de pocs (a Montblanc només n’han quedat quatre: CaixaBank, Banc de Sabadell, BBVA i Banc de Santander), que possiblement motivaran derivar cap a dos línies: la baixada d’atenció als clients i l’aplicació de comissions a tots els serveis, encara que alguns siguin nimis (més que més), ja que en vista de com deriven les coses ja no ens toca la camisa a l’esquena. Tant de bo que no passi el que els clients ens imaginem. 

Foto: Edifici que fou del Banc Espanyol de Crèdit de Montblanc, avui fusionat amb el Santander. A part del que diem a l’article aquest és un cas més curiós encara, ja que la casa ha quedat abandonada, mentre el Santander (el nou propietari) té una oficina en règim de lloguer no gaire lluny d’aquest lloc. O sigui, de forma inaudita passa al revés del refrany: “No s’han venut la casa i en canvi van de lloguer.” Alguna explicació ha de tenir.