Antoni Lluci Vivaldi, conegut més per Vivaldi, va néixer a Venècia el 1678. El seu pare era un prestigiós violinista que el va encaminar a la música. Es va ordenar sacerdot als vint-i-cinc anys. Poc després va ser nomenat capellà i mestre de violí d’un orfenat de Venècia anomenat Pio Ospedale della Pietá, institució dedicada a la formació musical de noies òrfenes, orquestra femenina amb la qual va interpretar moltes de les seves composicions. Al cap d’un any d’haver-se ordenat va sol·licitar una dispensa per deixar de celebrar missa al·legant una malaltia bronquial, possiblement asma, que sofria des de la infantesa. No obstant, la seva mala salut no va ser impediment perquè seguís component obres musicals.

Vivaldi era conegut com “il presti rosso” a causa del seu color de cabell. Es diu que en les seves èpoques de glòria sempre anava acompanyat de dues dames esplèndides. Durant la seva vida va compondre unes 770 obres, entre les quals hi ha òperes, concerts per a violí i orquestra, sonates i música sacra. Els virtuosos de la balada diuen d’ell que el millor llegat que deixà al món es pot reduir a una sola paraula, música, en entendre que “la música surt d’ell, no surt del seu cervell, simplement emana d’ell. És com una cataracta”.

No obstant ha tingut els seus detractors, entre ells Igor Stravinsky, que va comentar en una ocasió que “Vivaldi no havia escrit mai cinc-cents concerts, sinó cinc-centes vegades el mateix concert”. No deixa de ser un impressió apropada en el que concerneix a l’original i inconfusible to que el compositor venecià sabé imprimir a la seva música i que la fa fàcilment recognoscible. 

Autor prolífic, la producció de Vivaldi abasta no només el gènere del concert, sinó també la música de cambra, vocal i operística. Cèlebre sobretot pels seus quatre concerts per a violí i orquestra reunits sota el títol Les quatre estacions, la fama de les quals li ha eclipsat les altres obres, per dret propi és un dels més grans compositors del període barroc, impulsor a la vegada de la coneguda Escola Veneciana, a la qual pertanyeren altres autors.

Amb aquestes peces, Antoni Vivaldi va aconseguir en poc temps un renom que s’estengué pel continent europeu, i mes tard en el món sencer i, com a violinista, un dels més grans del seu temps. Certifica aquest encert l’observació de les dificultats que tenen els solistes dels seus concerts o de les seves sonates de càmera per seguir el nivell tècnic del músic en aquests camps. 

A Les quatre estacions, Vivaldi mostra la seva habilitat per crear climes sonors i alhora evocadors i intimistes. L’obra descriu diverses impressions en una: el cicle anual de la naturalesa, dels homes que la treballen i dels animals que l’habiten. Cadascun dels quatre concerts genera musicalment el sonet que el precedeix. Així, “La primavera” imita el cant dels ocells i el temporal, i l’afany descriptiu arriba fins a detalls, com representar a través del violí solista el pastor que dorm, mentre els restants violins imiten el murmuri de les plantes, la viola i els lladrucs del gos. A “L’estiu” descriu en primer lloc el sopor de la naturalesa sota l’aridesa del sol i després una tempesta ja anunciada en el primer moviment i que aconsegueix la màxima violència a la part final. “La tardor” sembla presidit pel déu Bacus: el compositor presenta l’embriaguesa soporífera d’un vilatà, feliç per l’abundància de la collita; després, a l’alba, marxa el caçador amb les seves banyes i els seus gossos a la recerca d’una presa. A “L’hivern” predominen les imatges sonores de la neu i el gel.

La popularitat d’aquesta obra es remunta a la mateixa època de la seva creació. Especialment, ja des el primer concert, “La primavera”, va circular de seguida amb molt d’èxit per França.
Malgrat l’èxit inicial, a finals de 1730 el públic venecià va començar a mostrar menor interès per la seva música, per la qual cosa Vivaldi, decebut, va decidir el 1741 provar fortuna a Viena, on va morir aquell mateix any en la més absoluta pobresa, un mes després de la seva arribada.

Caigut a l’oblit després de la seva mort, el redescobriment de Vivaldi tingué lloc després de la Segona Guerra Mundial, quan Vivaldi es va convertir en un dels autors més interpretats al món. Malgrat el trist final del compositor i del llarg període d’oblit, l’obra de Vivaldi va contribuir, a través d’uns interlineats de Bach, a assentar les bases de la música del mestre del barroquisme.

A Montblanc tenim el noi de deu anys n’Alexandre Amorós Korotkov, Sasha, que va a passes de gegant per emular el gran mestre italià.