Privilegis a l’abast

o vull pecar de pretensiós, però deixeu-me dir que darrerament em sento privilegiat en uns aspectes que fins fa poc potser no havia valorat prou. I és que la meva vida es desenvolupa en un entorn que, ara com mai, ofereix una gamma de coses belles que he observat amb una intensitat especial i que voldria mantenir vives sempre. 

Quan al matí obro de finestra de l’habitació, no puc deixar de mirar les carolines que a baix, entre els quatre pins que envolten la casa, m’ofereixen l’esclat esponerós de les seves flors grogues que contrasten amb el verd intens de les fulles. Tampoc hi falten, puntuals com cada any, els refilets dels rossinyols que omplen l’aire des de començaments de maig fins per Sant Joan. I no són només aquests ocells. Sovint venen verderols, pit-roigs, pinsans, caderneres... sense parlar dels pardals, garses i merles que s’alimenten al meu hort o de les tórtores que ho envaeixen tot i embruten sense miraments. Tot ho tinc allà al meu abast, sense sortir de casa.

Si surto a caminar, enguany com mai m’acull la ginesta que voreja els camins i contrasta amb el vermell de sang dels camps de roselles. Sovint em venen al pensament els versos d’Espriu que canta Raimon: “la ginesta floreix / arreu als camps hi ha vermell de roselles”... Mentre taral·lejo la cançó no puc deixar de pensar en el meu país i segueixo: “amb nova falç comencem a segar / el blat madur i amb ell les males herbes...” 

Ja sé que potser és una visió bucòlica de la vida en un poble petit. Els pagesos no en fan la mateixa valoració, tot i que no els falta sensibilitat per apreciar la bellesa de la natura. Ells hi estan immersos, en formen part, mentre que altres persones com jo ens ho mirem des d’una perspectiva que podríem considerar més “contemplativa”. Ells no veuen, per exemple, les roselles només com un esclat de color, sinó com una planta invasora que es fa resistent als tractaments i fa minvar el rendiment de les collites... La natura, com totes les coses, també té dues cares. Però cal saber valorar els aspectes positius i gaudir de l’espectacle sense altres prejudicis que puguin distorsionar-ne la visió. 

Dissabte passat, mentre anava a concert a Sant Magí de la Brufaganya per la carretera que segueix el curs del Gaià, em vaig sorprendre de la gran quantitat de saücs florits que emmarquen la ribera del riu amb els seus pomells de flors blanques. Mai ho havia vist tan esponerós, tot i haver-hi passat centenars de vegades. Més endavant, a Valldeperes, vaig aturar el cotxe per contemplar el panorama que se m’oferia al davant. La llum de la tarda daurava l’aire, mentre els camps de cereals presentaven tota la gamma de tonalitats del verd: el fosc i intens dels boscos que els emmarquen fins al que ja començava a trencar vers el groc del blat madur. Vaig pensar que semblava el quadre d’un pintor de paisatges, sense adonar-me que era precisament el contrari: els pintors no fan més que reproduir —imitant-lo— l’espectacle de la natura. Només hi faltava la música perquè la joia fos completa.

Segurament ha influït en aquesta simfonia de llum i colors el clima d’enguany, que està sent extraordinàriament humit a causa de les pluges que dia si dia també reguen camps, sembrats i boscos. Tot plegat fa una sensació d’aire net, de colors tendres, d’esclat de vida. Un espectacle a l’abast de tothom. Només cal tenir els ulls ben oberts i la sensibilitat a flor de pell per gaudir-ne.