Diumenge passat vaig assistir, a la sobretaula del dinar, a una viva discussió —molt respectuosa, això sí, perquè es tractava de vells amics— sobre la necessitat de demanar (o exigir, que tampoc en això hi havia acord) al nou govern del PSOE l’acostament dels presos polítics a presons catalanes.

Els posicionaments bàsicament eres dos i tots dos també amb derivacions. El primer es basava en consideracions humanitàries, atesos els grans sacrificis que havien d’afrontar els familiars —nens petits inclosos— per poder conversar una breu estona amb els presos a través d’un vidre. Qualsevol alleujament d’aquesta situació hauria de ser benvinguda i un signe d’una voluntat de diàleg. No voldria dir renunciar a demanar el seu alliberament, però seria un pas previ.

L’altre punt de vista era absolutament oposat. Tot i tenir en compte el drama humà de l’empresonament, aquest no havia de ser motiu d’una acceptació de les regles del joc. Una sol·licitud com aquesta suposaria ja una claudicació. L’únic motiu de lluita hauria de ser l’exigència d’un alliberament net i clar. És a dir, el reconeixement que no hi havia hagut delicte. Qualsevol altra actitud es tenia com un pas enrere. “Començarem demanant l’acostament i al final donarem les gràcies si en comptes d’un vis-a-vis al mes en concedeixen dos.”

És difícil fer un resum d’una tertúlia, perquè sovint els temes queden a mitges. En aquest cas, es va plantejar si el rei hi podria jugar algun paper, en cas que acceptés fer d’“home bo”. Podria salvar la imatge deteriorada dels jutges i a la vegada mostrar-se com a demòcrata. La discussió va pujar de to sobretot perquè tot seguit es va fer referència al seu posicionament en el discurs del 3 d’octubre justificant la violència policial de dos dies abans. Per extensió, en va sortir mal parada tota la institució monàrquica —i aquí sí que hi va haver unanimitat—, que va ser rebutjada frontalment per obsoleta, inepta, escandalosa, corrupta i partidista. No s’estalviaren qualificatius. Però suposant que el rei actués, podria fer-ho de dues maneres: mitjançant un indult o una amnistia. L’indult suposa la suspensió d’una pena imposada per un jutge després de la comissió d’un delicte. Per tant, es reconeix que el delicte hi ha sigut. En canvi, l’amnistia la proposa el Parlament mitjançant una llei per la qual deixen de ser delicte determinades activitats. El rei ratifica la llei. Així es va fer el 1977. Però cap dels presents volia una solució que impliqués el reconeixement d’una culpa.

Potser de tot això volia parlar el president Torra amb el rei espanyol en l’acte d’inauguració dels Jocs Mediterranis d’aquest divendres. Si finalment no hi acut, serà criticat per la dreta i per l’esquerra: però potser molts no recordaran que va ser el mateix rei qui es va negar a rebre Carme Forcadell, representant de la màxima institució de Catalunya després de la seva elecció com a presidenta. Amb els antecedents familiars de Felip VI no ens hauria de sorprendre que es qüestioni la monarquia. Allò que ens hauria de sorprendre és que encara continuï regnant. Fins quan? Per què no ens ho pregunten i sortim de dubtes d’una punyetera vegada?