Prop de Nàpols hi ha les ruïnes de Cumes, una antiga ciutat grega on, segons la tradició, hi vivia una sibil·la, sacerdotessa d’Apol·lo que, en contacte amb el déu, podia predir el futur. Era consultada per reis i nobles abans d’emprendre una acció que havia de revertir en el benestar de tot el poble romà. Les respostes, però, no sempre eren clares i podien prestar-se a diverses interpretacions segons fos el resultat de la gestió iniciada.

Sempre m’han cridat l’atenció aquests personatges misteriosos —poden ser sants o bruixes— a qui s’atribueixen poders que no tenim la resta de mortals, especialment en tot allò que fa referència a l’esdevenir de les nostres vides en el futur.

Dic tot això perquè m’agradaria poder fer a la sibil·la dues preguntes que són a l’ordre del dia a la nostra societat. En primer lloc, voldria esbrinar què passa pel cervell d’un agressor sexual que, com en el cas de la Manada, és capaç de gaudir del sofriment d’una persona feble i sotmesa que no pot fer res per aturar la violència que s’exerceix sobre ella. A més de la degradació del seu cos, el trauma que es genera en el seu ànim pot deixar seqüeles per a tota la vida. Per això no puc entendre que a uns agressors que han destrossat la vida d’una noia se’ls deixi en llibertat després d’haver estat condemnats. Si és veritat la frase atribuïda a Plaute que “l’home és un llop per a l’home”, ¿què pot ser quan es tracta de cinc energúmens atacant una pobra noia desprotegida? No pot ser un atenuant ni en el cas que la noia anés beguda —que no ho sé— o fins i tot que no oposés resistència —que tampoc. La brutalitat exercida fa evident que de cap manera va ser una relació consentida.

Però no es tracta només d’aquest cas. Estem banalitzant les relacions sexuals com a mers actes físics i esporàdics. El fet de deixar uns violadors en llibertat és gairebé una invitació a altres esperits malalts que poden prendre’ls com a models. Potser per això algú ja ha comentat aquests dies que els membres de la Manada són vuit: cinc violadors i tres jutges.

Crec que mai l’administració de justícia havia arribat a nivells tan baixos de credibilitat. Les actuacions esmentades contrasten amb les que tenen relació amb els independentistes empresonats. Ara ja és ferma l’acusació de rebel·lió, malversació i desobediència. Però no poden fer altra cosa. La seva arrogància els impedeix rectificar i mantindran les seves posicions fins al final. I si els tribunals estrangers no veuen indicis de delicte, seran acusats de parcialitat o incompetència. Per aquest motiu també, deixeu-me que dubti que hi hagi un acostament dels presos a Catalunya. En la tensió que vivim, la presència dels empresonats comportaria actes de protesta. I a un any de les eleccions, els partits unionistes no es poden permetre cap signe de debilitat o condescendència. Encara que sigui per raons humanitàries. Per això, i sense ser la sibil·la, deixeu-me pronosticar una tardor calenta quan hi hagi la vista oral dels judicis.