De museus n’hi ha d’insòlits en tot el món, però cap tan inusitat com l’anomenat Ossera Kostnice de Sedlec, de la República Txeca. N’hi ha algun més, però són més modestos i cap d’ells tan atraients com aquell. I la seva singularitat és que guarda els ossos de centenars de milers de cadàvers, que queden apilats en formes i maneres poc habituals i formen en conjunt penells decoratius de columnes i mampares construïdes amb piles de cranis, tíbies, pelvis, húmers, peronés, i en definitiva, tots els ossos de cos humà. Malgrat tot, no són museus morbosos, almenys per a les persones que no són massa pusil·lànimes.

El seu origen té normalment sentit religiós pel fet que es crearen tot recollint els ossos espargits pels camps de batalla. Aquest Museu de l’Ossera és una capella catòlica situada a la població de Kutna Hora, a uns 70 km de Praga, capital de la República Txeca. Es troba en un barri perifèric de Kutna Hora, prop del centre urbà, on hi havia una església regida per una comunitat cistercenca d’origen bàvar. Un bon dia de l’any 1278, l’abat del monestir, Jindrich, va fer un viatge a Terra Santa, d’on va portar una bossa de terra de Palestina, que sent considerada miraculosa la va espargir pel cementiri adjacent al monestir. Ben aviat va córrer la noticia que era un cementiri de “terra sagrada”, per tant els enterrats allí obtindrien la glòria immediata, (un fenomen semblant al de la vall de Josafat de Jerusalem, els milionaris jueus de tot el món paguen sumes copioses per ser-hi enterrats, entenent que seran els primers cridats a l’hora de la resurrecció). 

La iniciativa es va estendre com la pólvora per tot el nord d’Europa, fenomen que feu acudir a Sedlec persones amb fèretres de restes des de terres llunyanes com Bèlgica i altres indrets, pensant que per ser enterrats allí les seves ànimes tindrien garantit un lloc al Paradís. Aquesta peregrinació cadavèrica es va incrementar quan la pesta negra es feu mestressa d’Europa. L’any 1318 es calcula que hi havia més de 30.000 morts enterrats en aquell cementiri.

  L’any 1400 s’hi construí una església amb el nom de “Tots els Sants”, amb característiques inusuals, perquè a les puntes de les torres hi figuren creus fetes amb símbols de calaveres i tíbies. El monument és va construir per recordar la vanitat de la vida humana, la presència constant de la mort i els valors de l’eternitat.

El nombre de difunts enterrats va créixer encara més durant les guerres hussites, quan aquells vàndals van matar més de 500 frares cistercencs i van cremar el monestir. Aleshores el cementiri, que ja ocupava més de tres hectàrees, no quedant-hi ja més espai no tingueren més remei que encarregar a diversos monjos vells que anessin recollint els ossos per fer una ossera comunal. A base de paciència van formar sis piràmides d’ossos. Era l’any 1511.

En gran part dels ossos apilats s’hi observen ferides de guerra, forats als cranis, húmers trencats, tíbies sense peu, costelles esberlades, i altres barbaritats que després es van anant col·locant amb meticulositat dins la capella gòtica.

A mesura que s’anaven entrant, es va fer la idea de construir un museu amb els ossos. Així, s’hi veuen garlandes de cranis, callissos, ostensoris, canelobres, pinacles i més, i fins i tot, com a peça senyera, l’escut nobiliari de la família del príncep de Shawartzenberg, feta per un notable artesà contractat pel príncep l’any 1870. Tots aquests motius han estat elaborats a base de muntar els ossos com fent una mena de puzzles.